dimarts, 31 de juliol de 2012

LA CASA SOTA LA SORRA



Després dels espectacles Ruddigore o la nissaga maleïda i el més recent, En Joan sense por, l’encara jove companyia Egos Teatre l´ha tornat a encertar amb  La casa sota la sorra i ha inclòs en l’antologia teatral catalana un musical d’aquells de repertori que respira aire fresc, ironia dramàtica i lluminositat musical per tots els costats. La novel·la La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó, publicada el ja llunyà 1966, ha viscut les peripècies i turbulències editorials de l’època sense que l’hagin aconseguit descavalcar encara avui de tenir nous lectors.
L’espectacle és una picada d’ullet imparable, un tic incontrolable d’un gag rere l’altre, autoirònic, de vegades directament delirant, que sobretot reivindica el plaer de divertir-se. Ells a l’escenari i l’espectador a la sala. Una història de múltiples girs d’herois, aventurers, agents secrets, mata-Haris, actors de pa sucat amb oli, dives de saldo, directors estressats, dolents dolentíssims preparats per a un càsting d’Austin Powers, transvestits, assassins, espies alemanys, elefants voladors, hienes cantadores, detectius privats, secretàries en dificultats, i cultes sudanesos amb el carnet d’Òmnium Cultural i el ritme d’Al Jolson.
Resulta que la intenció era fer un espectacle per a joves. Molt bé. Admetem-ho així perquè és així i amb aquesta filosofia com s’ha programat al TNC. Però que vagin posant-se al cap els responsables del xou que és un espectacle, que si bé té un registre juvenil, accepta també una mirada adolescent més madura per ser entès i que té el do de poder fascinar al mateix temps tant els més petits, ni que en principi i per si sols els costi desgranar-ne l’entrellat. Però, ¿no són aquests els ingredients de qualsevol bon espectacle teatral que pot ser vist per tothom sense fronteres d’edat?Cal remarcar que Egos Teatre està creant un planter d’intèrprets que, partint de la disposició total i del tot terreny, són capaços d’adaptar-se a les característiques de cadascun dels seus espectacles.


Maria Santallusia i Albert Mora
Malgrat que el protagonista de la trama és en Pere Vidal, qui realment es menja l’escenari és el tripartit femení, encapçalat pel personatge de Hans que, en el rodatge ha estat canviat per una dona amb aires d’estrella de Los Angeles. Magnífica. Però no es queda enrere el paper del senyor Ti, també interpretat per una actriu, ni el de la secretària de rodatge que és un dels casos que es veu afectada per la substitució de personalitat. Al costat d’elles tres, els personatges masculins juguen a complir ordres de les tres dames que no pas a decidir res en concret sobre la trama. Aquest recurs de barreja i confusió entre els personatges és una constant en tot el musical i, amb alguns d’ells, la trama juga molt amb la realitat i les aparences fins que arriba un moment que és difícil establir qui és qui i on és cadascú en un moment determinat.
Sí, han passat més de quaranta anys des de la creació de ‘La casa sota la sorra’, però tot continua sent rabiosament contemporani. Potser ara més que abans i tot. El musical no només serà un èxit d’aquesta temporada sinó que els programadors ja es poden anar preparant per tenir-lo en reserva per a una altra temporada, si les pròrrogues no són possibles. Hi ha musical per temps i per a tots els públics. I no es pot desaprofitar una producció pròpia que ha tingut l’encert de defugir de la nyonyeria del gremi i de fer una nova lectura atrevida on no hi falta una bona dosi d’humor i una desacomplexada mitificació d’un heroi català que, a més, parla en català, cosa gairebé excepcional en el temps que corren.  

Rubén Montañà, Anna Alborch. Albert Mora, Maria Santallusia, Toni Sans i Lali Camps.

diumenge, 29 de juliol de 2012

Boys don´t cry

BOYS DON´T CRY
Amb la voluntat de dedicar un important espai a la dramatúrgia contemporània catalana, el Festival Grec acull a l'Espai Lliure Boys don't cry, de Victòria Szpunberg, autora que repeteix al Grec 2012 ja que també ha fet la dramatúrgia del muntatge de dansa Ballant a la sorra, de Maria Rovira. L'interpreten Alícia González Laá, Francesc Garrido, Armand Villén, i David Anguera i la direcció és de Glòria Balañà.
Que el poder segueix sent una cosa d'homes, està més que clar. Per molt que ens vulguin fer creure que el feminisme ja no cal, que les dones ja hem aconseguit tot el que volíem i que estem millor ara que en qualsevol altre moment històric, a l'hora de la veritat, els càrrecs de poder estan ocupats , en la seva àmplia majoria, per homes
És per això que la dramaturga Victoria Szpunberg ha triat dos homes com a protagonistes de la seva història. L'un ha triomfat i exerceix el poder polític. A l'altre, l'artista, la vida no li ha anat gaire bé. Què vol dir tenir poder? I què vol dir no tenir una bona feina en una societat que reclama a l'home una professió d´èxit? Dos vells amics en situacions oposades tornaran a coincidir sota la mirada d'una dona que els coneix bé d'aquells temps en què sonava “Boys don't cry” de The Cure que, com The Martins i Marie Brizard, són icones d'un passat de molta complicitat, amb moltes expectatives i grans ànsies de futur... Avui, però, als nois els tocarà plorar. Tornar-se a trobar amb un antic amic pot ser una excusa perfecta per enfrontar-se amb el millor o el pitjor d'un mateix.
El text reflexiona, no només sobre el concepte de poder en si, sinó sobre la seva importància en una societat en crisi, sobre la relació que s'estableix entre els que el tenen i els que no, i també sobre l'enfonsament de les expectatives en el pas de la joventut a la maduresa. Una visió una mica pessimista o un reflex d'allò més realista sobre el que passa dia a dia al nostre voltant?
Armand Villén i Francesc Garrido
Glòria Balañà i Victoria Szpunberg formen un tàndem creatiu sòlid, ja que no és el primer cop que treballen juntes. L'obra ha fet un trajecte vertiginós que va començar als assaigs. L'hem viscut conjuntament ja que un muntatge es fa a l'escenari amb els actors, no a casa. No ha estat fàcil, calia trobar-li el to. Va de una mirada crítica a un viatge emocional. M'ha interessat aquest recorregut i he intentat que arribi al públic, diu Balañà.

El més agraït per a la directora és que l'autora li va dir que la seva dramatúrgia l'havia ajudat a entendre l'obra. Ara hi ha una tendència a que l'autor es dirigeixi la seva pròpia obra, però jo penso que un director l'ajuda sempre a interpretar. Una mirada múltiple enriqueix l'espectacle, opina Ramon Simó, director del Festival Grec.

Francesc Garrido, Alícia González i David Anguera
El títol –un tema de The Cure- representa una època. El passat dels personatges. I com llavors, la intenció de barrejar l'alta cultura amb una cultura kitch: L'interessant és traspassar-ho, no jutjar-ho. Se senten moltes músiques, són importants. Es barreja el Boys don't cry amb cites de Fito Paez i de filòsofs. El llenguatge està en un punt on les paraules simples no ens serveixen. Hi ha un sentit tràgic, també. La impotència, la impossibilitat d'acabar amb aquest món, un malson del que els personatges –o nosaltres- no poden sortir, conclou Szpunberg.

dimecres, 25 de juliol de 2012

El principi d´Arquímides


Profunditat i reflexió en un embolcall d'aparent senzillesa. Gestos aparentment innocents que, sumats a una impenetrable capa de prejudicis, es transformen en por i violència.Impactant en la seva simplicitat, capaç de remoure valors i principis, El Principi d'Arquimedes és ja una de les obres del festival Grec Barcelona 2012 .
Tot comença en una piscina. Els cavallets de mar, els més petits de l’escola de natació, es llencen per primer cop a l’aigua sense bombolla. Però un d’ells té por. Llavors, el monitor l’abraçarà i li farà un petó. És un gest de tendresa per tal de tranquil·litzar l’infant o és l’actuació d’un pervertit? I amb aquest fet com a punt de partida, Josep Maria Miró i Coromina ens planteja un drama moral amb el qual l’espectador acaba dubtant de tot. Fins a quin punt interessa la vida privada d’una persona si sempre ha fet bé la seva feina? És important saber si ha tingut algun trauma infantil, si li agraden els homes o les dones, si té parella o si li agradaria tenir un gos? Poden els pares qüestionar la feina d’un professor?

Ruben de Eguía i Roser Batalla
Amb un ús inquietant de l'ambigüitat i amb un muntatge molt interessant a base de salts temporals, El principi d’Arquimedes fa que ens plantegem tota una sèrie de qüestions morals de la societat d’avui en dia. Amb aquesta ordenació que no segueix una línia temporal clàssica l’espectador va muntant un trencaclosques amb peces, cada vegada més difícil de col·locar. L’escenografia, senzilla però original, gira durant l’espectacle i t’obliga a observar la situació des de diferents perspectives. Tot  depèn del punt de vista sobre la qüestió i això es trasllada a la mateixa escenografia (Enric Planas) en un relat  no lineal en el qual l’alteració formal no és un pur caprici, un joc estilístic, sinó part essencial  de la narració.  L'efecte, màgic, funciona molt bé com a metàfora visual de la importància de posar-se a un altre lloc i de mirar els fets de lluny i des d'altres angles.  D’aquesta manera es manté una gran tensió al llarg de l’obra i s’aconsegueix la implicació del públic, que es fica en la pell dels personatges, intenta comprendre i jutjar.

L´espai, el gimnàs, com a metàfora visual i de perspectiva.
Però el més important de l’obra, allò que la fa actual, que li dóna un caire sociopolític i ens fa reflexionar, és la manera com un dubte, una acció aparentment innocent, i que no sabem tan sols si ha existit, es converteix amb pretext d’una paranoia col·lectiva que qui sap com pot acabar, i que ens recorda com de fàcil pot resultar la manipulació de les persones, sobretot en els temps que vivim on la seguretat és el valor màxim dels estats. I si el text és directe, punyent, la direcció i la interpretació (Albert Ausellè, Roser Batalla, Rubén de Eguía i Santi Ricart) resulten admirables en el seu realisme.
Una obra contemporània que no decep, i que consolida la força del teatre català del moment. Magnífic

Santi Ricart, Rubén de Eguía, Roser Batalla i Albert Ausellé.


dimarts, 24 de juliol de 2012

L´ÀNIMA DEL BUS



L’ànima del bus és una proposta de Martí Torras i Jordi Martínez que es representa alternativament en quatre barris de la ciutat, durant tot el mes de juliol, i que passa dalt d’un autobús de la Fundació TMB. Concretament, comença quan els espectadors pugen a  l’autobús Pegaso número 3036, un bus dels anys 60 que va ser dels primers models articulats que van circular per la nostra ciutat i que van començar a ser retirats del servei a partir del 1981.
Un bus històric ple de sabates abandonades. Això és el que es troba l’espectador només entrar en un peculiar teatre en moviment. El frontal del bus indica que es dirigeix cap Enlloc, sense rumb ni destí, mentre a l’interior cada parella de sabates amaga una història, una pèrdua. Amb aquest teló de fons comença un viatge oníric de 70 minuts carregat d’enyorança i amb els sentiments a flor de pell.

Jordi Martínez, Lola López i Pep Pascual  en una funció.

Però quan el bus 44 arriba a Enlloc el conductor apaga el motor, fa sonar una campana i comença una de les funcions més originals d'aquest Festival Grec. Allà ens esperen els tres personatges i quan pugen al bus els passatgers ens transformem, exactament en un minut i 44 segons, en espectadors. Jordi Martínez ens comença a explicar una història relacionada amb un dels parells de sabates que hi ha per allà i el temps se suspèn. Acompanyat per la ballarina Lola López Luna i el músic Pep Pascual, Martínez aconsegueix que la ficció teatral no necessiti de cap quarta paret. Cada cop són més freqüents les experiències de teatre de proximitat, fora dels recintes adequats a la pràctica teatral.
El trajecte no és gaire llarg i l'interior està ple d'objectes abandonats, sobretot sabates escampades, com ja he dit abans, per sota de tots els seients. I llibres, musclos, una cadireta minúscula, picarols, llàgrimes i objecte petits i íntims que amb les mans dels personatges aconsegueixen crear un atmosfera íntima, propera i a vegades terrible i aclaparadora. A més, la tria d'un vehicle de les dimensions d'aquest bus i la possibilitat de moviment per indrets diversos de la ciutat fa de la funció L'ànima del bus, amb ajuda d'Homer i Lizano, una experiència que cap amant del teatre s'hauria de perdre. Perquè la història dels tres germans que vivim allà dins es projecta d'una manera magistral en un espai quotidià impregnat per les ànimes dels milers de passatgers que abans l'han ocupat.

Martí Torras i Jordi Martínez



divendres, 20 de juliol de 2012

INESPERADAMENT L´ÚLTIM ESTIU


Inesperadament l´últim estiu (Suddenly Last Summer) és una de les obres més dures de Tennessee Williams i, sens dubte, la més violenta. S'hi aborden temes molt complexos com l'homosexualitat, la bogeria o el canibalisme, però n'hi ha un que afecta tots els personatges i que en algun d'ells pot tenir conseqüències terribles: la por. La veritat és molt difícil d'assimilar per Violet Venable, una distingida dama de Nova Orleans, sobretot si aquesta es refereix a les circumstàncies en les que el seu fill va morir l'estiu passat en un paratge conegut com a Cabeza de Lobo. La veritat només la coneix la seva neboda Catherine Holly, reclosa en un hospital psiquiàtric després del xoc emocional que li van produir aquests fets ja que ella estava amb el seu cosí Sebastian de vacances quan tot va ocórrer. Encegada per un amor desmesurat cap al seu difunt fill, Violet no dubtarà a contractar els serveis del doctor Cukrowicz perquè li practiqui una lobotomia a Catharine i s'eliminin per sempre tots els pensaments 'paranoics' que té la jove sobre la mort de Sebastian ja que la veritat no es pot saber.
Mrs Venàble i el doctor Cukrowicz

En Caharine Holly la por apareix barrejada amb la bogeria doncs l'horror que va sentir en contemplar la mort del seu cosí l'ha conduït a un estat d'alienació mental. Tots s'entesten en que oculti la veritat, fins i tot la seva pròpia mare i el seu germà ja que si ella calla, aquests rebran l'herència de Sebastian que, de moment, Mrs Venable té retinguda. Així, a la por de Violet perquè es descobreixi la veritable realitat del seu fill, s'uneix la por dels seus parents per perdre uns diners que els va molt bé, encara que per aconseguir-ho hagin d'accedir a que Catherine sigui lobotomitzada. L'entorn d'aquesta noia es troba dominat pel poder i l'ambició ja que tota la seva família consentirà que ella acabi destruïda per sempre per tal de satisfer els seus propis interessos. Es tracta d'un personatge que està totalment restringida per la societat que l'envolta, en aquest cas per una família que només pensa en treure partit del seu silenci. Catherine té un germà que en lloc d'ajudar-la només pensa en els diners que tindrà quan rebi l'herència de Sebastian. D'aquesta manera, es constata que aquesta jove es troba totalment sola ja que la seva pròpia família no està disposada a fer res per evitar la seva desgràcia.
Mrs Venàble, Catherine, George, Mrs Holly, l´infermer i Mrs Foxhill
Catherine es refugiarà en la persona que menys esperava, el doctor Cukrowicz, el seu botxí, per poder sortir de la seva complexa situació. Lluny de practicar-li la lobotomia que li ha demanat Violet, aquest personatge iniciarà un tractament amb Catharine perquè ella pugui anar recordant poc a poc tot el que va passar a Cabeza de Lobo ja que només així aconseguirà curar-se. En aquest sentit, la veritat té un efecte terapèutic doncs reconeixent es poden eliminar els mals. Els personatges que, com Violet o els Hollys, tenen com a fi en la vida la manipulació dels més febles, acaben aixafats per alguna cosa que té molta més força que les males arts que ells fan servir per aconseguir els seus objectius: la veritat.
Encara que l´autor és prou conegut sobretot per les adaptacions cinematògrafiques de les seves obres teatrals, aquesta obra ha estat molt poc representada a Catalunya malgrat que és un dels textos més ben construïts de l´autor. La Companyia Kadiram Teatre hem treballat molt per intentar construir personatges creïbles i ens hi hem deixat la pell. La nostra humil aportació per donar a conèixer una obra increïble i molt humana malgrat la seva duresa. Només puc dir que la dedicació del grup en els assaigs,  en la recerca de material tant de vestuari i d´objectes com en la realització de l´escenografia ha estat admirable. No són actors professionals però les ganes d´aprendre, d’encarar-se a reptes difícils donen com a resultat un treball molt digne que s´acosta, malgrat les limitacions, a la professionalitat. Moltes gràcies al grup per la confiança que m´han brindat com a director i per les ganes d´anar sempre molt més lluny.


El Jardí d´en Sebastian


dilluns, 16 de juliol de 2012

Cyrano de Bergerac


Filòsof, poeta, esgrimista i gramàtic i músic i també matemàtic, amb el seu nas i la seva espasa va estimar molt, no pel seu bé". Així es defineix per a la posteritat l’agonitzant Cyrano de Bergerac, que abans d'acudir a la seva cita darrera amb la lluna traça l'última línia del seu inigualable epitafi: "Ho va fer tot, tot, i no va fer res".
És un home quasi perfecte, valent, amb bon cor, bon amic, llest, enginyós, elegant, magnífic guerrer, poderós espadatxí, i sobretot de vers esmolat. Esmolat.. Bé posaria la meva vida en perill si ell estigués per aquí. No crec que li caigués bé la paraula "esmolat", ni punxegut, ni llarg, ni gran, ni infinit, ni ... multitud d'adjectius i metàfores que poguessin definir aquesta desagradable protuberància que surt frontalment de la seva testa. A aquest senyor no li agrada que es burlin d'ell i si algú ho fa no només farà xiular la seva espasa davant aquest sinó que a més li ridiculitzarà amb els seus versos com ja va fer amb l'actor Montfleury, que bé s'ho mereixia, o amb Valvert, el lacai del seu íntim enemic, el comte. Així els recomano que vagin a trobar aquest cavaller, però agafin una distància prudencial no sigui que la prengui amb vostès, i sobretot no es fixin en el seu nas o els farà la vida impossible. Tan sagaç que és i, en el fons, tan desgraciat que se sent pel seu nas! Pobre Cyrano de Bergerac! Pobre Cyrano de Bergerac!
Cyrano torna, torna amb el seu malenconiós cinisme, la seva gascona fanfarroneria (encara que era parisenc), el seu afilat verb i la seva loquaç espasa, el seu hiperbòlic humor i el seu romanticisme desaforat.

Pere Arquillué i Marta Beatriu

Cyrano ha tornat de la mà de Laperla29 i en la pell de Pere Arquillué. Ho fa 27 anys després del sonat èxit de Josep Maria Flotats encarnant a l'immortal personatge de Rostand en el muntatge de Maurizio Scaparro estrenat al Poliorama el 3 de febrer de 1985. Durant aquest interval hem tingut l'immens Cyrano cinematogràfic de Gerard Depardieu (1990) i fins i tot un radiofònic de Kenneth Branagh per a la BBC (2008), sense oblidar l'enorme cançó de Francesco Guccino, Cirano - "io non perdonono i Tocco”-
Hi ha peces teatrals els referents de les quals són tan potents que en dificulten la reposició. I aquest és el mateix cas de Cyrano de Bergerac. Qui no se´n recorda del muntatge teatral protagonitzat pel mític Flotat?. I el pes del seu Cyrano encara se sent en els fonaments del teatre català..Per això, i el mateix Broggi ho confessa, ha costat més de 25 anys que a Catalunya es torni a representar l'obra. Però si Flotats va fer el seu Cyrano, Arquillué fa el seu, i bé s'ha guanyat el record, l'elogi perible, l'Olimp de les grans interpretacions de l'any que de ben segur comportarà més d'un premi teatral. El perquè està en la seva presència física a l'escenari, el seu art  en  declamar el text, amb els seus variats tons de veu.

Pere Arquillué, Marta Beatriu i Ramon Vila

L'actor català no està sol. L'altra meitat de Cyrano, Christian està interpretat per Bernat Quintana que sap ser tímid o provocador depèn del moment i essencialment insubstancial, com és el baró.Qui està esplèndid és també Jordi Figueras, el ridícul i ridiculitzat comte De Guiche, afectat i estúpid, un antagonista de broma que acaba reconeixent l'autenticitat de Cyrano per davant del seu mediocritat. De Rosaura (Marta Betriu) de vegades es podria esperar una mica més d'emoció en certes escenes claus, quan rep els versos del seu estimat. La resta, secundaris, no ho són en el nivell ja que componen els seus personatges de molt bona manera sobretot Ramon Vila qui s'imposa amb la seva Le Bret, Pau Vinyals, el magnífic pastisser Ragueneau, qui pretén ser el millor poeta i es queda en un pallasso tendre i divertit. I Andrea Portella molt creïble en els diferents papers com dida, monja i soldat.
La posada en escena no té gaires luxes però  el compensen l'entusiasme dels intèrprets (brau per l'esgrima!, amb caiguda de làmpada al Scaramouche inclosa), el toc mestre de Broggi per extreure or de la terra i aprofitar recursos senzills (per no dir humils), i l'espai, que és un regal. El director ens mostra un teatre, una guerra , un convent i fins a la lluna.. El Cyrano de Broggi passa extraordinàriament bé, i mira que són una pila de versos (en la mateixa traducció de Xavier Bru de Sala). I a més emociona de valent, i en alguns moments estremeix l'ànima. Com quan Cyrano moribund li perceps una brillantor als ulls mentre Rosaura descobreix el seu amor.... Regalima la llàgrima, i ja no li veus el nas ... Fantàstic!!!!

Els actors i les actrius de Cyrano de Bergerac

dijous, 12 de juliol de 2012

32 rue Vandenbranden

32 rue Vandenbranden
Peeping Tom
Sota la vida quotidiana subjau un embolic de regles socials. Tot aquest entramat determina les accions de la gent. Cada individu s'adapta al sistema d'ordres, prohibicions i mandats de diferent manera. L'obra avança, a través de la dansa i el teatre, per aquest terreny fet de complicitats i decisions.
Aquesta producció de la companyia belga Peeping Tom ofereix un espectacle per a set actors i ballarins. La direcció de l'obra va a càrrec de l'argentina Gabriela Carrizo i el francès Franck Chartier. “32 rue Vandenbranden”, que s'enquadra dins del programa Territori Flamenc 2009/2010, s´ha estrenat al Festival Grec 2012, i gira al voltant de les decisions individuals que marquen el curs de qualsevol vida.
Carrizo, la coreògrafa, fa èmfasi en la voluntat narrativa del grup:"En Peeping Tom sempre tenim present la recerca d'una certa narració. Sempre està aquesta recerca d´explicar alguna cosa amb aquests joves. Cap a on evolucionen L'aportació visual és fonamental en la proposta de Peeping Tom. "La imatge és el primer que ve. Una imatge ultrarrealista, fortíssima", ha afirmat Carrizo.
Els joves es troben al cim d'una muntanya. Estan confinats en un lloc que, alhora, es troba obert a tots els vents. Aquest aïllament fa que els reunits bussegin fins al fons de si mateixos per treure tot el que porten dins.
“32 rue Vandenbranden” té un punt de partida en una cèlebre pel·lícula: La balada de Narayama. La pel·lícula de Shohei Imamura se centra en una comunitat tancada que lluita per la supervivència i es mou sota un codi rígid. Hi ha una brutalitat i una barbàrie que resulten lògiques a les persones criades en aquest ambient. No obstant això, aquesta xarxa de deures i obligacions pot semblar desconcertant per als forasters.


Diversos ballarins s'han unit a Peeping Tom en aquest projecte. La contorsionista holandesa Sabine Molenaar fa gala de la seva flexibilitat al costat de la ballarina de Flandes Marie Gyselbrecht. El ballarí anglès Jos Baker i els coreans Seoljin Kim i Hun-Mok Jung completen un ventall de dansa que arriba fins al límit de les més variades propostes. La mezzosoprano Eurudike De Beul aporta la seva veu.
Chartier va recalcar que l'obra s'endinsa en un període vital en què la realitat s'obre amb les seves múltiples possibilitats. Els joves veuen la vida davant seu i afloren els dubtes i les pors. "Apareix en l'obra aquesta por de la vida, de la crisi ... Aquest plantejament de què faran", va indicar el coreògraf. "Són joves que somien. Tenen la vida davant d'ells. Per això la música és una barreja de realitat i somnis", va afegir Chartier.
La nova obra de Peeping Tom suposa un tall radical en la seva trajectòria. L'aposta per l'individu de “32 rue Vandenbranden” contrasta amb la seva trilogia d'obres (Le Jardin, Le Sala i Le Sous Sol), amb la qual Peeping Tom va obtenir diversos premis. La trilogia, que va ser representada en més de 350 ocasions per tot el món, va unir a quatre generacions a l'escenari per explicar la ruïna d'una família de l'aristocràcia. De la  família s'ha passat, així, a l'individu. “32 rue Vandenbranden” dissecciona per aquest camí les forces interiors que determinen moltes decisions de l'ésser humà.
Aquesta càrrega filosòfica de “32 rue Vandenbranden” va acompanyada d'una estètica molt particular, i definida per una barreja de llenguatges escènics propis de la dansa, el teatre i el circ. «Els seus espectacles es creen a través de l'espai, de descobrir un lloc», apunta Ramon Simó, director del Festival Grec.



dimecres, 11 de juliol de 2012

AGOST


Ho sé, és molt tard,  però vaig anar a veure Agost l´últim dia de funció. Tenia moltes ganes de veure l´èxit de la temporada del Teatre Nacional.
El dramaturg Tracy Letts (Tulsa, 1965) va guanyar el Tony i el Pulitzer a la millor obra teatral el 2008 amb August: Osage County, una tragicomèdia que reuneix en el si d'una família de l'Amèrica profunda els elements propis d'una temporada sencera de qualsevol culebrot que es preï, de manera que l'espectador assisteix, com voyeur, a l'exposició dels draps bruts dels Weston: suïcidi, divorci, adulteri, incest, maltractaments, pedofília i addiccions diverses.
Amb aquesta obra Tracy Letts (Tulsa, Oklahoma, 1965) ha triomfat a Broadway,  i ha obtingut el Premi Pulitzer i el premi Tony a la millor obra. Això no significa que August. Osage County hagi estat manufacturada en el cultiu teatral de Nova York i explotada comercialment al Music Box Theatre de Broadway. Al contrari, és possible que una obra d'aquesta envergadura, de quatre hores de durada i tretze actors, no hauria agafat el vol a Broadway, on cada vegada s'aposta menys per nous dramaturgs americans, si no hagués arribat com un producte acabat i contrastat pel públic del Steppenwolf Theatre Company de Chicago Aquesta companyia d'Illinois, fundada el 1974, és avui un grup estable de 41 membres, al qual Tracy Letts pertany com a actor i dramaturg.
Cites de TS Elliot i Emily Dickinson, o l'al·lusió sobre la culpa col·lectiva de la població nord-americana pel que fa al genocidi del poble natiu, personificada en la minyona índia, volen elevar el to del conjunt del que, dividit en episodis, no passaria de ser un fulletó que barreja hàbilment la tragèdia amb la farsa. I encara que els draps bruts es van ventilant de manera una mica previsible i les escenes grotesques són a vegades una mica forçades, Agost funciona.  I el muntatge de Belbel també, sobretot si un sap que va a veure.
Si t´agrada espiar pel forat del pany, aquí podem veure, entre altres coses, com l´Anna Lizaran i l´Emma Vilarasau (en el paper de Bàrbara, la filla gran) es tiren dels pèls, com la pressió familiar fa tartamudejar a Rosa Renom (Ivy , la filla mitjana); com Montse German (Karen, la petita) excusa amb aplom al seu promès pedòfil; com aquest (Òscar Molina) entabana a la jove Jean, la néta (Clara de Ramon); com Jordi Banacolocha (el cunyat de Violet) planta cara a la seva dona (Maife Gil) i com al maldestre fill de tots dos (Albert Triola) li cau el guisat de la mare.
Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Rosa Renom, Montse German, Miafe Gil, Jordi Banacolocha, Albert Triola i Òscar Molina.
Agost ens parla de la força que té la veritat per sortir a la llum, i el dolor que infligeix ​​en les persones quan aquesta veritat ha estat llargament segrestada i finalment emergeix amb tota la violència de les revelacions. Aquí, el detonant és la desaparició i posterior suïcidi del patriarca, el vell Beverly, alcohòlic irrecuperable, que tolera l'addicció a les pastilles de la seva dona a canvi que el deixi beure.. El buit que deixa obliga a les seves tres filles (Barbara, Karen i Ivy) a reunir-se i afrontar una realitat familiar de la qual totes havien fugit.
El personatge de l´Anna Lizaran és sens dubte l'eix que vertebra tant la trama de Tracy Letts com el muntatge que signa Sergi Belbel. I és que aguantar una funció que, amb els entreactes, es va a gairebé quatre hores i mitja no és fàcil per a l'espectador ni ha de ser-ho per als intèrprets. Argument i posada en escena han de enganxar molt. Aquí tenim una història que enganxa per la via del culebrot i una exhibició escènica que ho fa des que es desplega la impressionant escenografia de Max Glaenzel marcada pel mateix autor de la peça: una formidable casa de camp de tres plantes a Oklahoma que és com una gegantina casa de nines amb tots els accessoris. Impressiona veure la sala gran del Teatre Nacional plena i dreta aplaudint a l´Anna Lizaran.

La impressionant escenografia d´Agost