divendres, 28 de juny de 2013

STOCKMANN


A la sala hi ha benvinguda amb tastet de ponx —sense alcohol— perquè els espectadors agafin forces per convertir-se en poble passiu assembleari. A l'escenari hi ha un espai que insinua el balneari. Una sèrie de copes mitjanes de ponx marquen un laberint d'il·luminació a esquivar perillosament pels intèrprets com a element escenogràfic. Aquestes copes representen l´aigua del balneari, que és embrutada pels poders del poble.Una pissarra gegant al fons de l'escenari fa de pantalla artesanal, amb guix i tot. Hi ha també un micro utilitzat de manera fugaç. Una primera escena mostra uns personatges en barnús blanc i ulleres fosques. I només cinc cadires, també blanques, situen els personatges principals en cadascun dels àmbits de l'obra.
El doctor Stockmann, director d'un balneari de moda, germà de l'alcalde de la ciutat, fa una investigació científica pel seu compte, i descobreix que les aigües de la ciutat i en conseqüència també del balneari estan contaminades per culpa dels residus d'una fàbrica propietat de la mare de la seva dona. Sobre aquesta base de conflicte, la companyia Les Antonietes n'ha fet una versió lliure, gairebé reduïda a la meitat pel que fa a la durada, d´Un enemic del poble d´Henrik Ibsen, que ha centrat en el personatge del doctor Stockmann —d'aquí ve el títol esquemàtic amb el qual l'han presentat— i que remarca encara més la vella idea ibseniana de remarcar l'individu per damunt de la majoria quan l'obra es tanca amb una afirmació d'Stockmann, un cop humiliat pel germà alcalde, els amics i el poble convocat a l'assemblea popular, que proclama, en una mirada optimista i idealista a la vegada, que en l'home solitari rau l'autèntica força.


La versió de la companyia té la virtut de rejovenir tant els personatges de la ciutat contaminada com el mateix protagonista, el doctor Stockmann, interpretat per Bernat Quintana, que recentment ha format part del repartiment de 'Cyrano', amb Pere Arquillué. Aquest rejoveniment reforça el paper de denúncia, justícia i idealisme d'Stockmann i dóna també al personatge una certa possibilitat de fugida endavant, de continuar lluitant per la veritat, malgrat la traïdoria dels que li havien donat primer suport i després li giren l'esquena per interessos ocults, entre els quals hi ha el seu germà alcalde, el president dels botiguers de la ciutat o la directora —aquí versió femenina— del diari de la ciutat, 'La veu del poble', als quals s'afegeix tot el poble en assemblea —els espectadors— en actitud passiva, com toca a les majories segons la tesi d'Ibsen, davant la descoberta científica d'Stockmann de la contaminació de les aigües i la humiliació a la qual és sotmès per por que els ensorri el negoci turístic del balneari, humiliació que escènicament es manifesta de manera dramàtica finalment amb ruixades de ponx incloses per segellar-li la boca.


La companyia de Les Antonietes —s'ha vist fins ara El mal de la joventut, de Brückner, i Molt soroll per res, de William Shakespeare, fa que, amb molts pocs retocs, una obra clàssica noruega de finals del segle XIX sembli un documental "sense ficció" del segle XXI i que parli d'aquí mateix. El silenci, la manipulació, l'engany, la conxorxa entre diferents poders econòmics i polítics han amagat tota mena de desastres ecològics o sanitaris evidents provocats per la industrialització, la falta de mesures de prevenció, l'envelliment de la infraestructura nuclear o l'especulació multinacional i l'enriquiment personal, a partir de l'expansió sense fre iniciada a mitjan segle passat.
Hi ha encara molts Stockmanns silenciats arreu del planeta i ignorats per qui hauria de tenir la responsabilitat d'escoltar-los i fer-los cas. I hi ha també encara molta passivitat a la plaça del poble que sembla que continuï necessitant un "enemic" permanent per sentir-se enfortit en el suport que li dóna la majoria.
  




divendres, 21 de juny de 2013

LITORAL


Després del gran èxit d´ Incendis, del dramaturg Wajdi Mouawad, Raimon Molins ha decidit traduir, produir (a través de la sala Atrium) i dirigir Litoral, primera obra de la tetralogia La sangre de las promesas (el segueixen Bosques i Cielos) de l'autor libanès-canadenc, i que ara presenta al Teatre Romea de Barcelona.
Destacable treball el dels actors (Marc Rodríguez defensa amb solvència al protagonista mentre Lluís Marco demostra un cop més el seu mestratge) que, a partir de senzills jocs escènics, acaben interpretant a 32 personatges (en un repartiment que completen David Verdaguer, Mireia Trias, Patrícia Mendoza, Pepo Blasco i Xavier Ruano). Un dels punts forts de la proposta, al mateix temps, és l'escenografia de Ricard Prat, qui, amb una mena de dos cubicles gegants de fusta, resol hàbilment els secrets d'una història que se'ns presenta com una odissea en què hi ha intermitents salts des de la realitat al somni o a la ficció.
Wilfrid atén la trucada que li anuncia la mort del seu pare mentre practica sexe amb algú de qui no recordarà ni el nom però aquesta notícia lluny d´esfonsar-lo, el protagonista de Litoral es transforma amb aquest succés tràgic. És el pas de la infància a l'edat madura d'un personatge obsessionat amb enterrar el seu pare de manera digna, com en un símil d'Antígona, i que va acompanyat d'un surrealista cavaller artúric, que només veu ell, i que el protegeix de les pors i frustracions als quals s'haurà d'enfrontar.


La mort del pare suposa el desvetllament del secret familiar. Llavors, hi ha una presa de decisió: portar el cos del progenitor on aquest va néixer, en un viatge metafòric (el pare, tot i patir els efectes de la descomposició, es pot moure i parlar amb normalitat) cap a la pregunta pels orígens.
És una peça llarga (gairebé tres hores dividides en dues parts) amb tons molt diferents. A la primera, el focus està centrat en la contextualització. Se'ns presenta als personatges, que es justifiquen, i el ritme se´n ressent una mica. Hi ha l´esforç de posar l'accent en la comicitat del text, i es capta la força de símbols tan potents com la maleta vermella en què el pare guarda les cartes no enviades. A la segona part, doncs, és quan el llenguatge poètic, la presència de la crueltat, i les suggeridores metàfores flueixen amb aparent naturalitat, i l'èpica pren tota la seva forma. Trobem, així, magnífics monòlegs sobre la identitat, els horrors de la guerra i la necessitat de narrar el passat.
A més del pare mort que camina, i del cavaller imaginari (un mort i un somni, de la mà), un director de cinema funciona com alter ego de Wilfrid. Estan construint un relat que es creua amb les històries paral·leles que es troben en el camí. De Occident es traslladen a Orient i allà, després d'escoltar les atrocitats que expliquen els oblidats (tots marcats per la pèrdua), el grup es topa amb una dona que guarda en un sac els noms, tant de vius com de morts, que les gents han anat esborrant dels seus records. És una mena de xarxa de memòria que es dirigeix, amb ells, cap al mar obert. On tot neix i tot mor de nou.



És un retaule contemporani, èpic, de recerca d'un mateix i que té caire iniciàtic en el cas del jove Wilfrid. Cal advertir que Litoral no és Incendis, però tota gran obra com va ser Incendis, dirigida per Oriol Broggi, es mereix una rèplica com la que ofereix la no menys impactant Litoral, dirigida ara per Raimon Molins.


divendres, 14 de juny de 2013

El ejercicio del poder



El ejercicio del poder comença amb un somni en el qual una dona nua s'introdueix, sol·lícita, a la boca d'un enorme cocodril davant l'observació d'un grup d'homes en un entorn palatí amb aires ministerials. El mateix que, amb certes variacions, veiem a continuació, ja en la realitat, amb uns joves que celebren una festa, amb la música a tot volum, mentre beuen i s'ofereixen sexualment entre si. Una trucada trenca el moment: hi ha hagut un accident d'autobús amb diversos morts. L'operatiu ministerial s'activa. Trucades, cotxes que recullen als polítics de torn i desplaçament cap al lloc dels fets.
D'aquesta manera arrenca la segona pel·lícula de Pierre Schöller després del seu debut a Versalles, obra que mirava de prop el cinema dels germans Dardenne, productors, no per casualitat, d´ El ejercicio del poder. Aquest començament és hermètic i enigmàtic: quan veiem a Bertrand Saint-Jean (Olivier Gourmet), ministre de transport del govern francès, arribar al lloc de l´accident, encara no sabem bé per on pretén Schöller conduir la narració. 


L'exposició és lenta, detallista, encara hermètica. La sensació és d'observació dels esdeveniments. Una manera de marcar, des del principi, el to i el ritme que Schöller vol imprimir a una pel·lícula ambiciosa i complicada en el seu plantejament i en les seves idees.
El ejercicio del poder pretén ser un acostament no tant a unes qüestions polítiques sinó a la política en si mateixa. A la seva organització, a les xarxes que la teixeixen, als interessos que la sustenten. Hi ha un desig explícit de ser objectiu, directe, sense caure en cap manera en un joc ficció-documental que, és evident, podria haver estat una elecció bastant fàcil per construir aquesta narració.
Schöller s'endinsa en els secrets de la política des de diferents perspectives, però sempre des de l'interior del poder. Això pot produir per part de l'espectador un cert distanciament en no entendre bé certes qüestions, un sentiment de total llunyania cap a aquelles coses que es discuteixen en els anomenats passadissos del poder, un espai metafòric que Schöller s'ocupa de ressaltar. Però aquesta distància que la pel·lícula pot crear respecte a l'espectador, i que crec, és totalment deliberada, correspon amb una de les idees més interessants que proposa en la seva narració El ejercicio del poder: l'enorme distància entre les decisions de poder dels governs i els ciutadans. Així, Bertrand, que en tot moment és presentat com un home / polític que busca una complicitat amb els seus subordinats, quan comença a adonar-se’n que ha de posicionar-se per no perdre el seu poder i els seus privilegis prenent decisions que van en contra dels seus ideals, també descobreix que està sol, que no té amics, que els individus que estan fora del seu cercle de poder no representen res. Aquesta imatge d'una política allunyada del poble que rep les seves decisions, és potser més necessària que mai en un moment en què la política s'ha convertit en alguna cosa banal, sense cap reflexió.


Per accentuar encara més l'anterior, Schöller mostra però no comenta, es queda al marge, potser una cosa que molestarà a molts, però, potser sigui la millor manera de fer veure que ara, en els àmbits del poder, els que governen realment no són aquells que s'asseuen a les cadires ministerials, sinó que des de l’ombra mouen els diners. Per Schöller el polític pur sembla haver-se esvaït, o està en això, o potser simplement ha esdevingut en una forma diferent, en un ésser mutant que s'ha adaptat als nous temps. Per  això utilitza la figura del conseller de Bertrand (un superb Michel Blanc), un home que estudia i entén la política des d'una perspectiva encara intel·lectual, com un polític que pretén, des de la feina, canviar les coses. Davant d'ell, assistim al procés de canvi de Bertrand, qui, com en el seu somni premonitori, s'introdueix voluntàriament en una gola que sap que tard o d'hora li acabarà no només engolint, sinó també trinxat. Però accepta aquest repte, accepta aquesta destí. Com demostra la terrorífica imatge final, quan observa al seu conseller i amic retirar-se d'un joc al qual no li han convidat, com un desterrat del regne.


El ejercicio del poder és excel·lent, és incisiva i feridora i, sobretot, molesta. Perquè planteja qüestions que poden incomodar diferents tipus d'espectador. I, sobretot, perquè certifica que la política no ha mort. Sinó que s'ha convertit en una cosa diferent. Possiblement en alguna cosa molt pitjor. I per això, ha construït una obra tan freda i distant com aquells qui manegen la vida dels seus països.






dimecres, 12 de juny de 2013

PRIMER AMOR


Qui és aquest home que jeu sobre el que podria ser una taula d’autòpsies, una tomba, un banc... només un banc?  Un tocat de l’ala, d’aquells que diuen la veritat? Un home lligat encara a la infantesa? Un disminuït psíquic amb una ment brillant? Un ximple? Potser una mica de tot. El protagonista de Primer amor és, com altres  personatges creats per Samuel Beckett, un  pobre diable que cerca dins seu de la mà d’un llenguatge en què es donen la mà  la intel·ligència i la procacitat, la filosofia i la psicoanàlisi.
Beckett era un coneixedor profund del tema i ell mateix es va psicoanalitzar per apaivagar l’ansietat que el devorava. Després, el remei va ser l’escriptura. Dolorosa per l’autor per la seva tremenda honestedat, per la seva manca absoluta de por a penetrar dins el més fosc del seu món,  de l’ànima humana.
En l’home expulsat de casa i que sobreviu en un banc d’un parc amb arbres morts i un munt de deixalles, Beckett, una vegada més, aprofundeix en la realitat dels nostres processos mentals, que no només es caracteritzen per un flux constant, sinó també pels buits de pensament. Tal era el coneixement i comprensió que Beckett tenia de la ment humana. I tal era la seva capacitat per omplir d’humor el patetisme de la vida, la tragèdia de la nostra condició. Un humor que, com no podia ser d’altra manera, ja hi era a la versió de José Sanchis Sinisterra i es conserva en la fluïda traducció d’Anna Soler.


El gran encert  de la posada en escena és aprofundir en aquesta línia, en la contraposició entre humor i patetisme.  Un humor que brolla de la innocència, d’unes observacions o reflexions que dinamiten estructures, des de la religió al sentiment amorós. La paraula al servei d’una història que converteix el protagonista en un nihilista.
Beckett i Arquillué reflexionen sobre l'absurditat de la vida social convencional i proposen com a sortida el tancament.  Per dins i per fora. Un individu jove esdevé orfe i, pràcticament a l'instant, és desnonat per habitar sense un bri d'entusiasme fins que arriba a un banc públic amb una altra criatura que li obre les seves cames, la seva casa i la seva fertilitat (en aquest ordre). I en el seu nou aïllament (la convivència i el matrimoni són ara el detonant) l'impàvid personatge gairebé trobarà la pau.
Miquel Górriz i Àlex Ollé, també presents, exerceixen com a mestres de cerimònies posant a Samuel i a Pere en contacte. La seva tasca de directors els distingeix com a creadors exquisits pel minimalisme de la proposta: en un espai neutral per la seva blancor i despullat d'artificis, en el qual tramoista, actor i escenari són un, perquè es retroalimenten contínuament, demostren una vegada més que l'teatre és vida feta de paraula, suggestió i intriga.


Arquillué posa en marxa la seva solvència àmpliament contrastada i exhibeix, projecta, modifica i programa de nou un registre ampli que recorren l'humor surreal, la reflexió profunda i el crit de repulsa intransigent. Els seus gestos són calculats i deliberadament mecànics: Ens presenta a una criatura terriblement deshumanitzada, un cadàver encara ben articulat.
Beckett, des de sota del fem empeny amb tenacitat l'herba d'aquest "amor iniciàtic". M'atreviria a dir que voldria rebolcar-se amb nosaltres en aquest fangar en què es converteix la sala durant la representació de la seva pudent obra.


divendres, 7 de juny de 2013

Els feréstecs


Lluís Pasqual s'ha superat. Déu n'hi do al·ludir al passat, sense gens ni mica de nostàlgia, des del present. O sigui, convertir (acotar) la Sala Fabià Puigserver de Montjuïc fins a transformar-la en un Lliure de Gràcia, el d'ahir i el d'avui, una mica més gran. És el niu teatral idoni per a la màgia d' Els feréstecs, una delícia que ningú s'hauria de perdre. Com va apuntar el seu responsable, «teatre per a nens grans»: una obra alegre i fins i tot guaridor; xarop per oblidar-se durant hora i mitja en un teatre del món exterior i les seves penes.
L'argument d' Els feréstecs gairebé és el que importa menys, una bogeria festiva tan primària com els seus personatges masculins. Quatre bruts fanfarrons, dels de l' aquí mano jo , pacten un matrimoni entre dos joves que no es coneixen. La mediació de les seves dones farà que el negoci es mogui per camins inesperats en un disbarat progressiu. En lloc de la Venècia de finals del XVIII de Carlo Goldoni som als Països Catalans de la primera república espanyola. Les dones tindran al final bastant més poder del que s'imaginen els seus feréstecs marits.
Amb aquesta petita història i el geni del dramaturg, fundador de la comèdia italiana moderna, Pasqual teixeix com el millor artesà una joguina escènica que vola i vola sense pausa.


 El director de Reus sent Goldoni, aquella Venècia, com una cosa molt pròxima, familiar, cosa que li permet desplegar tot el seu talent. És en aquesta obra més que en Celebració, Quitt i fins i tot Blackbird, les peces que ha presentat des del seu retorn al Lliure, on la seva saviesa flueix com si fos aigua fresca de font. L'ús de les variants dialectals del català és, a més, un recurs hàbil per magnificar la comicitat intrínseca d' Els feréstecs.
La direcció de Pascual ha afavorit, a més, una interpretació extremada dels seus actors i actrius que ressalta amb molt la hilaritat de la representació, acompanyada d'una sèrie de posats que amaneixen l'imponent resultat final. D'aquesta manera i com sempre, Jordi Bosch,  desenvolupa un caràcter estúpid i bonifaci , si bé rigorós, amb una solvència com la que ja vam veure a La Bête. En el bàndol agrest li segueixen Boris Ruiz, Xicu Masó, magnífic en la seva composició  i Andreu Benito, al que li falla en alguna cosa però se´n surt prou bé .
Del bàndol femení, en el qual trobem a Rosa Vila, Laura Conejero, Rosa Renom i Laura Aubert, no es pot més que destacar, també, el treball coral de totes elles, les contradiccions entre les seves idees més domèstiques i liberals i la seva situació i ancoratge en unes famílies i una societat àmpliament masclistes, generen les circumstàncies idònies per fabricar humor i del bo.
Laura Aubert
Vull destacar i constatar el qui ja els coneixien d’anteriors espectacles, la capacitat interpretativa que s’amaga darrere del jove actor Pol López —aquí en el paper de l’hereu Quimet, el pretendent— on l´hem vist com a protagonista a la inoblidable Gossos, estrenada també al Lliure,  i la jove actriu Laura Aubert —aquí en el paper de la pubilla Llucieta, la casadora—, fundadora, a la vida real, de la companyia Els Pirates, i que en temporades recents ja ha cridat l’atenció amb espectacles de petit format com El darrer triangle, Ulisses, una odissea musical’, Teoria de catàstrofes o Sing Song Swing, en sales petites com La Seca, el Regina, el Gaudí Barcelona o el Círcol Maldà. El paper de Llucieta en el retaule d’Els feréstecs’, però, li augura, des d’ara, un abans i un després en la seva trajectòria.
El resultat  és una peça amb tocs d '"obra mestra" sobre l'escenari, un d'aquells moments en què el teatre, l'art i la cultura s'uneixen per donar un respir a l'ànima, en aquest cas en forma de comèdia, amb el qual vam descobrir que l'actual i el contemporani acostuma a tenir la seva arrel en els clàssics, i que és la suma de tradició, innovació i adaptació que moltes vegades permet assolir el triomf. De nou sembla que el Teatre Lliure, ha tocat el cel, aconseguint un enorme encert a l'hora de programar la seva temporada teatral.