divendres, 29 de maig de 2015

Confidències a Al.là


La Sala Atrium ha reposat Confidències a Al.là després del seu èxit al començament de l´actual temporada. Un  text de gran cruesa, duríssim, que reflexa de forma tan lúcida com brutal una realitat coneguda i esfereïdora. Dos actrius (Mireia Trias i Judit Farrés) realitzant un impressionant i esgotador treball orgànic, corporal, vocal i vivencial. Un espectacle que es un cop de puny directe a l’estomac i que et deixa tocat. No hi ha cap ficció en el que s’exposa, si no una crua realitat que es repeteix una i altre vegada afectant a mil.lers i mil.lers de dones. Un tracte vexatiu envers la dona, senzillament inhumà, hipòcritament realitzat una i una altre vegada a l´empar i amb el nom de l´Al.là. 


L’escriptora d’origen magribí Saphie Azzedine, autora de la novel·la Confidències a Al.là en què es basa el muntatge, descriu les misèries d’una estructura patriarcal recolzada sobre una religió intransigent, però no cal viatjar al Magrib o a regions més remotes per visualitzar i comprendre la situació que descriu: la pastora berber que es prostitueix per fugir d’un entorn pobre i ignorant podria ser una adolescent d’un barri profundament degradat del Primer Món . És cert que el fet que Jbara, la protagonista, sigui de confessió musulmana i s’atreveixi a dinamitar els tabús de l’ islam, afegeix un plus d’actualitat al relat –i d’interès entre el públic occidental–, però el seu discurs és universal. I l’aposta dramatúrgica i escènica de Magda Puyo per a Confidències a Al·là aconsegueix potenciar-lo.


La protagonista de l’obra es una noia magrebí, Jbara, a la que seguim en la seva trajectòria vital, des de la infància fins l’etapa adulta. Viu perduda a les muntanyes  amb uns pares neutralitzats per la religió (el pare) i per la tradicional submissió (la mare). Es veu obligada a tenir relacions sexuals des de ben petita amb el pastor veí (gairebé com un joc, a canvi d´un iogurt de magrana), forçada sense opció a la prostitució quan es queda embarassada,  va buscant la llibertat a la ciutat i objecte sexual a un prostíbul de luxe al servei dels emirs capritxosos i cruels (l´escena de l´habitació plena de bitllets tirats al terra que poden ser seus si els agafa seient-se al damunt i apretant els glutis, operació gairebé  impossible, contemplada en off amb un agut riure creixent per part de l´emir-client de torn, et posa el cor en un puny).


Les dues actrius –sí, dues, perquè el de Puyo és un monòleg a dues veus, un altre dels encerts del muntatge– vesteixen un conjunt que podria portar qualsevol jove occidental, samarreta de tirants (amb sostenidors vermells per sota) i faldilla curta texana, l’una, i brusa i minifaldilla de colors terrosos, l’altra; pel que fa als progressos socials-econòmics-sexuals de Jbara, es representen per mitjà d’unes sabates de tacó alt i per una col·lecció de tangues que igual figuren ser bijuteria com vestits de lluentons. I en l’escena que simbolitza que la jove ha tocat fons en el seu camí per obtenir riquesa i benestar, Jbara es treu el tanga més ostentós, el de perles, i es queda nua de cintura en avall: un recurs de direcció que pot incomodar l’espectador, sobretot, perquè fa manifesta la baixesa d’un poderós que es diverteix humiliant els seus inferiors, i la d’un servidor disposat a perdre la seva dignitat a canvi de riquesa. No és la nuesa la que pertorba, sinó la maldat moral.


L’opció de desdoblar el personatge en dues actrius permet jugar amb l’espai o amb el so –una d’elles controla la taula de so i arrenca a cantar mentre l’altra interpreta determinades escenes–, i el disseny d’il·luminació de Maria Domènech, amb domini de la llum vermella, dóna el to just que reclama una història de corrupció moral: cridanera, agressiva i vulgar. Magda Puyo fa un dels seus millors treballs, tant pel que fa a la versió com a la direcció dins d´una escenografia asèptica i dominada pel color vermell intens de Ramón Simó.





dijous, 21 de maig de 2015

El Capital Humano


En l'última i molt ambiciosa pel·lícula de l'italià Paolo Virzì -que va demostrar un gratificant coneixement de la seva tradició cinematogràfica autòctona a La prima cosa bella (2010) i va llançar un cert gerro d'aigua freda amb Todo el santo dia (2012). La mort d'un ciclista torna a ser un funcional ressort narratiu per indagar en un determinat estat de la qüestió. Partint de la novel·la Human Capital del nord-americà Stephen Amidon, Virzì fragmenta el seu relat en tres capítols, focalitzats en altres tants personatges, un pròleg i un epíleg.


Sense ser una pel·lícula de vides creuades ni un film d'episodis, El capital humano té característiques d'aquestes dues modalitats. Narra una sola història, ramificada en diverses subtrames, a partir dels punts de vista de tres personatges diferents. Una mica com Rashomon (1950) d´Akira Kurosawa, salvant totes les distàncies, però ampliant la perspectiva subjectiva i amb un últim capítol en què el punt de vista es desplaça al del narrador ajuntant tots els personatges de la trama.  Aquesta és una de les característiques principals del film, ben portada pel seu director: cada capítol ens aporta alguna novetat més enllà de fer-nos veure els esdeveniments de manera complementària a través dels diversos actors del drama. L'altra particularitat és que intenta ser, i ho aconsegueix només a estones, una visió demolidora i encertada de la societat capitalista en què vivim i de la incertesa a què estem abocats. Tot comença amb un accident de carretera en què resulta atropellat un ciclista; ressons de Muerte de un ciclista (1955), de Bardem, però també de La mujer sin cabeza, (2008)de Lucrecia Martel. Després, cada bloc retrata les misèries dels diferents personatges, especialment la d'un home ridícul i dolent capaç de sacrificar els seus per aconseguir privilegis en una societat que ha acabat suplint el benestar per la ferocitat.


El director italià Paolo Virzi ha confeccionat un thriller bastant revelador d'aquesta societat dominada per financers sense escrúpols i arribistes més aviat incauts que es deixen seduir per l’anhel d'escalar socialment. Tot això mitjançant una dissecció prou aguda de dues famílies contraposades. Una d'elles d'alt rang, no en va el patriarca controla una societat d'inversions tan opaca com ell mateix. L'altra família està capitanejada per un modest promotor immobiliari, que anhela fer el salt i gaudir dels privilegis que presumptament només pot atorgar els diners. Per aconseguir-ho lluitarà intrèpidament per tal d'accedir a aquest univers, tancat i hipòcrita, que sembla nedar constantment en l'abundància i la felicitat. En suma, gent que viu de i per les aparences. L'univers Berlusconi no és aliè. Diferents avatars dramàtics sumiran a aquestes dues famílies en situacions cada vegada més penoses, tot i que els perdedors, com bé se sap, gairebé sempre solen ser els mateixos. És a dir, els més febles.


 En aquest escenari tan teatral hi ha una altra figura en joc: un jove marginal, criat en un reformatori. Un atropellament amb fuga transformarà aquesta crònica familiar en un thriller que aconsegueix mantenir l'espectador en tensió gairebé constant, tot i els alts i baixos de certs trams d'aquesta història estructurada en diversos capítols i en un espai temporal de sis mesos. L’al·lusió al muntatge escènic no és gens gratuïta. Perquè la dona del tauró de les finances és una dama que camufla les seves frustracions en una vida de luxe. El seu principal fracàs és no haver pogut cristal·litzar el seu gran somni: treballar com a actriu. Interpretar en el dia a dia ocultant el buit interior és la seva quotidiana representació teatral. Un personatge a càrrec de la magnífica Valeria Bruni Tedeschi, que troba en Fabricio Bentivoglio un gran oponent.



El Capital Humano es revela com una història tràgica en la que els diners es converteixen en el centre de qualsevol decisió que es pugui prendre. I on tenir una especial saviesa és el menys important en un món en què el talent no es traspassa ni és hereditari però el capital si. 

dijous, 14 de maig de 2015

El curiós incident del gos a mitjanit


Fa tres anys el National Theatre va traslladar a escena un best-seller de la novel·la juvenil no només al Regne Unit, sinó arreu del món. El curiós incident del gos a mitjanit ha esdevingut el darrer gran èxit de l’etapa daurada de Nicholas Hytner al capdavant de la institució (precedit per títols com Els nois d’història o War Horse) i actualment encara està en cartell al West End sense data de sortida. Julio Manrique feia temps que tenia el projecte d’escenificar la seva pròpia versió de l’adaptació teatral amb el seu equip habitual i finalment ha estat al Teatre Lliure on hem pogut gaudir del que ja és un dels èxits de la temporada.


No sé si és una bona o dolenta l’adaptació de la novel·la perquè no l'he llegit, així que deixo per als fans aquest judici. No em va cridar l'atenció en el seu moment i, ara amb l'adaptació teatral vaig preferir deixar-la per després, per no veure’m  condicionat. Totes les entrades exhaurides, fins per a la prorroga, ja ens anuncia que estem davant d'un fenomen, del qual ben segur tindrem notícies la temporada que ve, i del que potser hauria d'estar mesos a la cartellera, com passaria en altres ciutats europees. Però de moment, uns afortunats hem pogut gaudir del muntatge. Des de fa algun temps ja, hi ha un nom que ressona  i aquest és Pol López. El curiós incident del gos a mitjanit no hagués estat possible sense ell. No veig cap actor més interpretant a Christopher. Sens dubte és la seva millor interpretació fins a la data per la quantitat de matisos que requereix el personatge i per la naturalitat de la interpretació d'aquest nen de 15 anys amb algunes característiques de la síndrome d'Asperger.


Christopher desprèn tendresa, una característica que en major o menys mesura impregna a l'obra. Durant la qual, en certa moments, veiem com es tenyeix de violència i com és gestionada abans de tornar a la situació de calma. En el muntatge domina la imaginació simbòlica, un cervell difícil de controlar, el del Christopher, que va més enllà del que tots pensen. I tot i que el pes de la història recau en Pol López, està envoltat d'uns secundaris de luxe.
Si una adaptació de la literatura al teatre sempre comporta riscos, en aquest cas, la versió original anglesa ja els supera combinant una veu narradora que recorda l'origen del text i centrant tota l'acció en el personatge principal, el jove Christopher, al voltant del qual circulen alguns dels personatges secundaris de la novel·la —o no tan secundaris, esclar— que formen part del seu món: el pare (Ivan Benet), la mare (Cristina Genebat), la gent del veïnat (Mireia Aixalà, Carme Fortuny...), els policies (Norbert Martínez, Xavier Ricart), el reverend de l'escola (Norbert Martínez), els viatgers del tren, el personal de l'estació, el professorat, l'amic de la mare...


Potser la interpretació que més sorprèn és la de Cristina Genebat com Judy, la mare de Christopher, principalment en els seus moments tendres i de gran càrrega emotiva quan llegeix les seves pròpies cartes. Lluc Castells signa una escenografia màgica, d'aquestes que en entrar a la sala ets incapaç de imaginar tot el que donarà de si .La mort del gos Wellington amb una forca, al jardí del veïnat on viu en Christopher —l'escultura de la bèstia presideix l'escena ja abans de començar— desencadena en el noi l'obsessió per descobrir qui l'ha matat i per què.


Una investigació detectivesca —picada d'ullet a Sherlock Holmes— que porta Christopher a esbrinar la veritat de la relació amb els seus pares, desemmascarar les mentides de casa i donar sortida a un viatge iniciàtic que només ha d'aconseguir traspassar fins a Londres en tren perquè ell mateix es convenci que, malgrat ser com és, ho pot fer tot... tot, tal com pregona amb satisfacció en una frase que tanca l'obra, tot i que un es permet de recomanar als espectadors que no se'n vagin de seguida després dels aplaudiments finals i no es perdin l'epíleg —amb caràcter d'espontani— que el mateix actor Pol López els regalarà com si fos el bis d'un concert. 


Sigui com sigui, és un dels millors espectacle que he vist en les últimes temporades. D'aquests per al record, que se't queden dins durant molt de temps. Llàstima que el ritme de la cartellera et faci passar tan ràpid al següent.





dimecres, 6 de maig de 2015

PURGA


Purga de Sofi Oksanen va ser primer un èxit teatral (2007) i després un èxit de narrativa. El camí a la inversa de l’habitual de moltes novel·les que acaben als escenaris. La mateixa dramaturga va transformar la peça teatral en un novel·la que ha tingut també un recorregut d’èxit. Per què? Al darrera de Purga hi ha un drama humà que explica amb pocs personatges una tragèdia històrica de dimensions colossals.Tot funciona i tot emociona i he de dir que les dues hores i quart de l'espectacle passen amb una fluïdesa sorprenent. No és aquest un espectacle fàcil ni per a tots els públics, però és un gran espectacle. 


La tragèdia que s’inicia amb les purgues esfereïdores de la Unió Soviètica d’Stalin als anys 30, quan el sol fet de ser fill o net d’un pare o un avi amb estudis, o el sol fet de posseir un vestit massa nou, o massa bo, et podia condemnar a la deportació. Era l’extermini dels anomenats Kulaks, grangers rics que havien sostingut la revolució a la dècada dels anys vint del segle passat. Acabada la Segona Guerra Mundial, vençuts i expulsats els alemanys, el règim soviètic feia extensiu a tots aquells territoris annexionats com les Repúbliques Bàltiques, les purgues contra els kulaks. Purga explica una història situada a Estònia.Martin (Santi Ricart) és el resultat d’aquella violència original. Ell ha de netejar el seu nom embrutat per uns progenitors exiliats a Finlàndia convertint-se en el primer de la classe, l’Stalinista fervorós. Esdevingut membre destacat del partit local, Martin serà el salconduit d’Aliide (Maria Molins), qui també ha de netejar el seu expedient tacat per uns pares deportats.

 Aliide ha patit en pròpia pell la violència dels soldats de l’exèrcit roig, la seva fúria sexual; faria qualsevol cosa per no tornar a ser torturada, vexada. Ja no som als anys trenta, sinó al 1947. Aliide aconsegueix sobreviure casant-se amb en Martin i fent tot allò que en Martin li demana, com ara denunciar la família que li resta. Fins i tot sacrificarà allò que més voldria protegir, el més preuat. Saltem a 1992, Estònia ha esdevingut estat independent. Però els tentacles de les màfies russes s’abraonen sobre el fràgil país nou. Zara (Andrea Portella) arriba a la casa d’una Aliide (Carme Elias) ja vella, rossegada per la consciència del que va viure i del que va fer. Zara fuig d’un present igualment espantós de violència sexual, i el que no sabem en començar Purga és si ha anat a parar en un amagatall segur o en una trampa en refugiar-se a casa de l’Aliide.


Posar en escena Purga, no és una tasca fácil, però Ramon Simó  sens dubte, l'ha superat amb èxit. No sé si l'argument fil per randa és seguit per l'espectador que no estigui informat d'aquesta història complexa, però és ben segur que rebrà les sensacions que la situació reflexa, les emocions, les terribles angoixes, les tortures i la por als seus màxims nivells, la història d'un petit país −Estònia− que rep els cops de totes les tendències polítiques.
L'espai escènic, −també de Ramon Simó− sobri però expressiu,  s'acompanya de filmacions útils que ens fonen amb l'acció dels personatges.


 I aquests tenen interpretacions absolutament brillants, començant per la protagonista, Carme Elies. El seu personatge no només protagonitza escenes del 1992 sinó que és present com una ànima en pena observadora quan apareix la Aliide de jove, intepretada per Maria Molins, empresonada entre la seva relació de conveniència amb un camarada del règim i l'enamorament frustrat pel cunyat, l'home de la seva germana, un pagès del bosc, maqui, resistent, que ella amaga en un doble fons de l'armari i a qui tothom dóna per mort.


Tant Carme Elias com Maria Molins creen, amb una brillant força dramàtica, algunes de les escenes essencials, més silenciosa l'Aliide ja gran, més viva i apassionada l'Aliide jove.Ernest Villegas és el pagès amagat, Hans, que creu encara en la recuperació de la llibertat d'Estònia, amb una interpretació d'homenot rural que no decep mai en mans d'aquest actor. L'actor Santi Ricart és el camarada comunista, Martin, aspirant a la poltrona que no arriba, que s'ha aparellat amb Aliide i que s'han apropiat de la granja mentre denunciaven la resta de la família. Els destins de l'un i l'altre estan en mans de l'Aliide jove. 


Els actors Jordi Martínez (Lavrenti) i Pep Ambròs (Paixa) són els dos membres de la màfia que persegueixen la jove Zara (l'actriu Andrea Portella) i que, amb una interpretació de gènere que ratlla la línia del bo, el dolent i la víctima, integren el triangle més contemporani, cosa que configura un muntatge tan arriscat com interessant per a espectadors exigents!!










dissabte, 2 de maig de 2015

PRIDE


Cinc anys després de Circulo de engaños, una adaptació no gaire reeixida d'una estupenda obra de Sam Shepard, Matthew Warchus torna amb la que s'ha convertit en la pel·lícula britànica de l'any, Pride (Orgull) i una de les sorpreses de la temporada. Encara que pugui semblar fantasiós tant l'argument com tots i cada un dels personatges de la pel·lícula està basada en fets reals. Una cinta que aconsegueix despertar consciències i mostrar els inicis d'una dura lluita que en ocasions sembla desconèixer o oblidar fins i tot el propi col·lectiu LGBT. I és que no només cal despertar la sensatesa perduda entre alguns sectors de la població heterosexual sinó que també cal fer-ho avui dia entre aquells gais, lesbianes i transsexuals que són capaços de votar a partits polítics que actualment segueixen tenint la intenció de negar-los drets tan bàsics com els són el matrimoni o l´adopció, entre d'altres. Incoherència i deslleialtat als seus propis iguals, un col·lectiu que ha patit i lluitat durant dècades per aconseguir que dues persones de mateix sexe puguin petonejar-se en públic sense haver de passar la nit a la presó o ser assenyalats amb el dit.


 Aquest és el repte real a què s'enfronta la  cinta de Matthew Warchus, no només aconseguir entretenir a l'espectador -una cosa que sens dubte fa- sinó també la d'il·lustrar els començaments de la lluita pels drets de gais, lesbianes i persones transgènere, cosa que desgraciadament persisteix en els nostres dies. Una lluita que va començar el 1969 amb els aldarulls de Stonewall a Nova York i que celebrem cada 28 de juny amb la coneguda Manifestació de l'Orgull LGBT (lesbiana, gai, bisexual i transsexual).
Davant Pride un no pot deixar de recordar pel·lícules com Full Monty però també alguns intents per part de cineastes com Ken Loach o Stephen Frears de fer un cinema social combatiu des de la comèdia, rebaixant la tensió del drama i, de passada, arribar a més públic . 


Els responsables de Pride prenen el relleu. Però en aquest cas estem davant una pel·lícula més política i, sobretot, amb unes pretensions historiogràfiques que busquen no només recordar uns fets que amb prou feines són recordats, sinó també crear una certa ressonància amb el present, no tant a la recerca d'un paral·lelisme concret com per encoratjar a l'activisme, a la unió, i al compromís. Així, la pel·lícula ens situa en 1984 en plena vaga minera convocada per la NUM, el Sindicat Nacional de Miners, durant el govern de Margaret Thatcher durant la reconversió i desmantellament que va dur a terme de certes indústries britàniques i que encara avui dia es recorda al país per les lluites, gairebé batalles, que es van arribar a viure en alguns punts. Però el més curiós de Pride és que recupera un fet una mica aïllat però significatiu i va ser el suport de la LGSM (Lesbians and Gais Support the Miners), quan un grup d'homosexuals encapçalats per Mark Ashton (Ben Schnetzer), militant gai i comunista, que va morir amb només vint-anys, decideixen recaptar fons per als miners. 

No obstant això, el rebuig de les zones mineres als gais va complicar al començament la seva iniciativa fins que van decidir posar-se en contacte directament amb un poble gal·lès. L'eclosió resultant entre les dues comunitats diferents (el món rural que no accepta els gais), amb algun relat d'iniciació adolescent pel mig (buscant la seva identitat) i la lluita en unió com a forma de vèncer modulen un relat en el qual la comèdia i el drama es donen la mà amb el predomini  del to amable de la primera en una pel·lícula que, sense embuts, pretén arribar al gran públic. No és dolenta aquesta opció, sobretot si es tenen en compte les seves pretensions reivindicatives sobre la lluita, el compromís i l'associació per aconseguir objectius i canvis. D'aquí el seu estil desinhibit, el seu ritme dinàmic i la seva aposta per un relat mancat de dramatisme desaforat. És una opció que els funciona francament bé encara que en determinats moments el sentit festiu que recorre tota la pel·lícula resulta un pèl exagerat. Però els seus contrastos cromàtics, el seu ús de la música i les interpretacions transmeten a la perfecció el moment i les idees polítiques que des de Pride volen fer arribar al present.


Amb una banda sonora i una fotografies brillant, el costat actoral no podia quedar-se enrere. El repartiment és en gran part culpable del genial funcionament de la cinta. Tant el costat jove i liberal com el rural queden magníficament representats. Els experimentats Bill Nighy (El exòtico Hotel Marigold, Bienvenidos al fin del mundo) i Imelda Staunton (Harry Potter i l'orde del Fènix, Malèfica) juguen les seves cartes a la perfecció, però els joves Ben Schnetzer (La ladrona de libros), Faye Marsay i George MacKay (Amanece en Edimburgo) aconsegueixen robar-los protagonisme. Un repartiment equilibrat que aconsegueix arribar al cor de l'espectador.