dimecres, 22 d’agost de 2012

CAFÉ DE FLORE



Cineasta de trajectòria sorprenent, capaç d'anar fins al límit en la seva opera prima,Crazy, per fer després una ensucrada recreació històrica La reina Victoria, el canadenc Jean-Marc Vallée proposa, en aquesta pel·lícula estranya i suggerent , dues històries separades pel temps i l'espai (una, al Canadà d'avui, l'altra, al París de 1969). Ambdues funcionen perfectament quan es desenvolupen per separat: un es creu fins al moll de l’ós  a aquesta Vanessa Paradis corrent, gairebé anodina, però gairebé una fera per defensar el seu fill amb síndrome de Down, igual un també es creu la història del dj que abandona esposa i filles perquè s'ha enamorat d'una dona amb la que va somiar tota la seva vida. Fins aquí, tot bé: l'escriptura en imatges és molt suggestiva, original per moments, el ritme no decau mai, fet com està a partir de fragments que avancen ràpidament.
Però a l'hora d´unir les dues històries, la cosa no funciona, almenys per a  l´espectador que és qui això signa. Hi ha massa rotllo new age donant voltes per aquí, i l'aposta és tan forta justament per aquesta operació de suturar entre si les dues històries, que en cas contrari un té l'estranya sensació d'estar davant d'una proposta amb un guió senzillament millorable.
És una faula romàntica o una prova que l’amor incondicional és una fantasia destructiva? És un conte de fantasmes o un reportatge d’una revista de tendències? No s’acaba de decidir. Amb el 'leitmotiv' del memorable tema de Matthew Herbert recorrent les seves venes de cineasta 'cool', el director combina les dues històries paral·leles amb simetries falsament kieślowskianes per facturar un producte amanerat i pretensiós.


Vanessa Paradis (Jacqueline) i el seu fill

La part positiva de la pel·lícula és que Cafè de Flore  gaudeix en la seva llibertat creativa i en el lliure albir que Vallée atorga als seus personatges, s'enamora en la lentitud amb què cou la seva història, que permet que ens fem un buit en aquest laberint de sentiments, s'aprecia en la sensibilitat amb que tracta els seus dilemes i en l'afecte amb que abraça els dos personatges que finalment s'alcen com a protagonistes (la mare i l'exdona) ... I és que és precisament aquí, en aquestes dues dones i la seva condició d'aparents secundàries, hi ha el quid de la pel·lícula. Cafè de flore tracta de la pèrdua d'un amor i de com això ens porta a haver de reajustar el nostre paper en les nostres pròpies vides, del buit i del terror davant aquesta situació, i de com aquesta experiència és aplicable a l'amor d'una mare que veu com el seu fill centra el seu interès en una altra persona i al d'una dona que acaba de perdre a qui creia l'amor de la seva vida. Supervivència, al cap i a la fi. Aquest era el nexe d'unió de dues trames que no requerien més per conviure.
El millor de Cafè de Flore és el treball actoral, que tot i servir a una història fallida, és força curós. Brillen els quatre intèrprets protagonistes, encara que cal destacar les dues actrius principals: la sofrent i discreta Hélène Florent en el seu paper d'ex dona turmentada, i el seu "alter ego" Vanessa Paradis , amb aquest paper de dona forta i el seu arnat look dels 60.


Kevin Parent (Antoine) el seu nou amor (Rose) Evelyne Brochu




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada