dilluns, 13 d’agost de 2012

PROMETHEUS


Poques pel·lícules han despertat en els últims temps un fenomen tan curiós com el que ha propiciat Prometheus : la sobtada recuperació de confiança en un director, l'empremta d'autor del qual aplicada als pressupostos del blockbuster, havia desaparegut ja fa anys, si no dècades. Més curiós encara, aquesta esperança es fonamentava en un retorn a la ciència-ficció i a l'univers proper d'aquella Alien, el vuitè passatger (1979), que va valer a Ridley Scott l’irreprotxable lloc entre els noms més grans del gènere. Com si el fet de tornar a les coordenades tonals i estètiques de la seva criatura més aconseguida fos a revertir el progressiu acomodament del realitzador en una correcció impersonal que, tanmateix, encara aspirava amb afany a trobar el seu passaport a la glòria. La proposició de lligar els antecedents de la saga Alien a la recerca de respostes al voltant dels orígens de la raça humana era, a priori, un punt de partida tan interessant com perillosament ambiciós per a algú necessitat d'un rotund cop a la taula.
Recordin la modèstia i el sigil amb que el terror es filtrava en cada racó de la Nostromo, la nau d´Alien  i després comparin amb l'exhibició i el desconcert amb que la por s'estén pels passadissos de la Prometheus. Es respirava en aquella primera nau la confiança d'un director sense res a perdre en la seva aposta temerària. Es revela en aquesta segona un cineasta paral.litzat  per la necessitat de tornar a convèncer, per tots els mitjans i a més per l'acumulació de dades més o menys digerides: hi ha, en l'últim treball de Scott, una ansietat per aportar noves peces a un trencaclosques – potser per les divagacions traçades pels guionistes Damon Lindelof i Jon Spaihts  artífexs de Perdidos perquè la trama és prima com un paper de fumar-  que al final queda inevitablement incomplet, lluny del gran i transcendent trencaclosques que probablement va voler ser.


El planeta al qual arriba la nau Prometheus

Prometheus és un survival horror sense ànima, una ficció tan entretinguda i inalterable en el seu pols com automàtica en la manera de bregar amb els seus personatges i situacions -el poc carisma de tots els membres de la tripulació, a excepció d'una seductora, autoritària Charlize Theron, i un robòtic Michael Fassbender amb ressons de Bishop- i està habitada per personatges allunyats de tota ingenuïtat, que es plantegen constants preguntes sobre l'origen i el destí de la Humanitat, l'ànima de la vida artificial i la capacitat de l'home per emular i desafiar la divinitat
No és difícil sentir-se aclaparat davant el gran espectacle d'efectes visuals o divertir-se rastrejant la genealogia evolutiva en unes formes alienígenes que, d'altra banda, disten de la creativitat dels dissenys de Moebius realitzats per aquest a la pel·lícula Alien. Però la seva falta de personalitat és tan inequívoca que el resultat global queda com una feble ombra d'un passat -i d'un creador- millor. O el que és el mateix, el rastre diluït del talent, només reaparegut com un miratge en una escena: una salvatge autocesarea de Noomi Rapace que reanima, passatgerament, els malsons viscerals i enterrats sota els detritus de l'autor.
Afirmava el crític Kim Newman que bona part del plaer que aportava Alien es derivava que era una pel·lícula que sabia més del que explicava: just el contrari pot afirmar-se de Prometheus, obra neuròticament obstinada a aparentar més del que és.


La civilització despareguda que troba la tripulació




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada