PALLARINA, POETA I PUTA





La crisi dels 50 i la situació de la dona en la societat actual és el que mostra  Pallarina, poeta i puta, un original muntatge basat en un text de la poeta Dolors Miquel (Missa pagesa, La dona que mirava la tele) que debuta en el teatre. La directora del muntatge, Magda Puyo, va ser qui la va animar a escriure per a l'escena. La proposta de La Seca-Espai Brossa «crea una poètica pròpia més enllà del gest i de la paraula», diu Puyo. La coreògrafa Mar Gómez s'encarrega del moviment.

Quan tot cau // Carn avall, el text original de Dolors Miquel, parla de com a partir dels 50 tot comença a penjar al cos, i planteja temes com la identitat i el mal que fan estructures com la família. Hi ha una crítica a la societat, al rol de la dona i a la masculinització en l'art i la cultura. «No deixa canya dreta», diu Mar Gómez. Pallarina, poeta, puta vol explorar nous llenguatges escènics. «Ha sigut un treball artesà, fet d'una manera directa, humil i senzilla», destaca Magda Puyo. «Té diverses lectures i inclou diverses referències a Brossa».

Només arribar a la sala, sorprèn una escenografia peculiar, un espai diàfan, blancor i el públic molt pròxim a l’escenari. I tot són sorpreses si un es deixa anar i gaudeix de cada instant. En escena apareixen tres personatges, que es mostren físicament, tres dones preparades per a ser disseccionades en públic. Una poetessa (Tilda Espluga) en el cim de la seva carrera i alhora en crisi, que s’ho jugaria tot per provar els seus límits. Una política (Pep Jové) que exerceix d’amagat la prostitució. Una arqueòloga (Daniela Feixas) amb ànima de ballarina que vol canviar el seu rol social per ser dona de la neteja.



Tilda Espluga i Daniela Freixas

«Aquest espectacle no és de poemes, ni de ballet ni de contenidors», diu Puyo en al·lusió a les fotos promocionals en què l'equip apareix tirat en un contenidor. «És com els seus personatges, que no saben què són, però sí el que volen arribar a ser i que, quan ho aconsegueixen, se'n cansen i volen ser una altra cosa». Són dones sense pèls a la llengua que plantegen preguntes sobre els mecanismes que converteixen uns individus en amos i altres, en servents.

A partir d’aquests personatges, jugant amb les paraules, des de la poesia més evocadora, a les paraules més vulgars, el moviment corporal i la teatralitat, es genera un ambient captivador, estranyament pròxim, i recognoscible. Una història de dones obertes en canal, que ensenyen el millor i sobretot el pitjor d’elles mateixes sense cap pudor. I això enganxa. I ningú queda lliure de menció. La crítica social, cultural i política arriba a tots els estaments.

Tilda Espluga ens fa gaudir d’una interpretació rica en matisos, potent i torbadora, en mans de la poetessa que explora el seu jo i alhora la relació de poder amo-serventa. Pep Jové molt divertit en la seva transformació en fèmina, una política de dretes que vol arribar al cim del poder, però es resisteix a deixar el baix fons de la prostitució (senzilla però punyent la seva caracterització, que segur recordarà a molts a la consellera alemanya Merkel). I Daniela Feixas, la més delicada potser, l’arqueòloga acompanyada de la calavera hamletiana, en busca del seu nou ésser, la dona de la neteja que combat enèrgicament els àcars de la pols, i els omple de vida alhora, escoltant-los interpretar sonates conegudes.

Un regal sorprenent, una proposta arriscada i molt ben resolta. Magda Puyo dirigeix els actors amb propostes clares i interessants. Menció per l’espai, molt aconseguit i ben usat, junt amb la llum i la sonorització. Petits detalls que arrodoneixen l’espectacle.

Pep Jové i Tilda Espluga