divendres, 3 d’agost de 2012

ELENA



Andrey Zvyagintsev es va donar a conèixer el 2003 amb “El Regreso” (Lleó d'Or a Venècia), una pel·lícula freda, lenta, i d'estrany alè poètic que de seguida va situar a aquest nou cineasta rus com l'hereu d'Andrei Tarkovski i Aleksandr Sokurov. No s'havia  sabut res d'ell des d´aleshores tot i que, entremig, també va estrenar la pel·lícula inèdita a Catalunya i Espanya Iznanie (2007) i va rodar un dels episodis de la pel·lícula coral New York, I Love You, que va ser suprimit del metratge final (no del DVD, on va ser inclòs entre els extres).
A Elena (Premi Especial del Jurat a Cannes), Zvyagintsev es consolida com un cineasta gens complaent, molt cerebral i altament inquietant. De nou amb un estil espartà però que, alhora, impregna cada pla d'una freda bellesa, trasllada sobre aquesta història unes reflexions existencialistes bastant desoladores i un pessimisme antropològic que sembla qüestionar la viabilitat de l'humanisme en la societat actual. Parteix d'una situació ja descompensada (fins i tot manipulada de manera força malèvola): Elena i Vladimir són un matrimoni de sexagenaris que viu en un búnquer molt luxós a Moscou. Ell és un milionari i ella descendeix d'orígens humils. Ell té una filla, artista i despreocupada, d'un matrimoni anterior. Ella té un fill, també d'un altre marit, alcohòlic, barrut i incapaç de mantenir una família al límit del desastre. I, com ja se sap, quan la pobresa entra per la porta, l'amor salta per la finestra.. En el moment en què Vladimir pateix un atac de cor i gairebé mor, Elena (típica mestressa de casa patidora, servil i bondadosa, pur amor) es trobarà amb un dilema moral la complexitat del qual és gairebé insuportable.

Elena i el seu marit milionari
La música de Philip Glass i de JS Bach, entre d'altres, il·lustren amb tanta discreció com efectivitat aquesta admirable mostra de cinema modern el llenguatge del qual es recolza en enquadraments i llargs plans tan simples i naturals com rigorosos i suggerents, sense recórrer a cap explicació -potser com a precaució davant la censura i com a voluntària elecció d'estil a la vegada-, deixant a l'espectador l'exclusiva responsabilitat de fer una reflexiva lectura d'imatges, personatges i diàlegs per treure les seves pròpies conclusions .
Elena és un film sense bons i dolents d'una peça: l'abnegada i bondadosa protagonista acabarà delinquint (la gran literatura russa!) per fer possible el benestar de la seva família i intentarà ofegar els seus remordiments acudint a l'església a col·locar un ciri expiatori davant la icona de la Mare de Déu.
Malgrat l’esquematisme amb què es plasma la lluita de classes a la Rússia actual, les implicacions que posteriorment s'infereixen d'aquesta història, que opera gairebé amb caràcter de paràbola, ataquen la ment amb cruesa, fins i tot amb crueltat, d'una forma també afavorida per la neutralitat ètica des de la qual la càmera observa sempre des de fora.. Podem trobar a la pel·lícula elements que recorden Haneke, als Dardenne de Rosetta, a Bresson, Chabrol, Bergman, Dostoievski o el Kieslowski del Decàleg, però res d'això ha de desviar-nos a l'hora de sucumbir davant la mestria de Andrey Zvyagintsev a la hora de mostrar-nos la ineludible presència del mal en una quotidianitat perversa i que sembla incontrolable per part de l'ésser humà. La constatació d'un Apocalipsi en què una veu interior et pregunta: "Què faries tu?".


Elena i la seva família


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada