diumenge, 19 d’agost de 2012

LULÚ, primera nit



Malgrat el que diu el títol, aquesta no és, ni de lluny, la primera nit, per a la Lulú. De fet, ja han passat dotze anys des que el coreògraf Roberto G. Alonso (que també coneixeu com a antic membre de The Chanclettes) va estrenar, al Festival Sitges Teatre Internacional, l’espectacle inspirat en el mite de Lulú. I, des de llavors, la gran seductora letal a qui Wedekind va dedicar un sensacional díptic teatral, i que, posteriorment, Alban Berg va convertir en protagonista d’una de les òperes fonamentals del segle XX (això per no parlar de la gran quantitat d’obres d’altres autors en què el personatge també ha tret el nas), no ha deixat mai de ballar. Fins a arribar a la nova edició del Dansalona, que també ha volgut recuperar aquest elogiat muntatge, recorregut tota l’estona per intenses pulsions eròtiques. I és que, amb la Lulú, ja se sap: sempre està disposada a situar-se al lloc on situeu les fantasies més libidinoses i a jugar una estona a ser el que voleu que sigui. Però, d’altra banda, i fins i que Jack l’Esbudellador se li creui pel camí (a l’obra original, una Lulú prostituïda i en plena decadència mor en mans del mític serial killer), ella serà sempre, també, qui controli el joc i qui en canviï les regles ràpidament, quan li vingui de gust. La Lulú, en aquest sentit, no té manies ni cau en sentimentalismes. I la seva intensa actitud, plena de trets (auto)destructius, constitueix, per això mateix, un desafiament constant envers la hipocresia, la falsa moral i el pensament políticament correcte.

Cristina Martí i Toni Luque
Precisament, són aquestes característiques de la seva personalitat, ben enigmàtica, les que més vol destacar l’espectacle de Roberto G. Alonso, protagonitzat per quatre ballarins que tampoc no es tallaran ni un pèl, quan es proposin seduir-vos a vosaltres.
Lulú indaga, aprofundeix en els desigs i pensaments que la nostra societat, disfressa de secrets inconfessables, de perversions, de tabús. Lulú és el vehicle idoni per mostrar-los, precisament perquè no en té. Se'ns apareix radical, sense ideals, bolcada al desig, a la sensualitat, al plaer. Com una pintura expressionista ella és representant inconscient del caos. El cuidat treball d’il·luminació de Paco Azorín, autor també d’una escenografia minimalista, segueix amb precisió cadascun dels moviments dels ballarins. A l’inici, fantàstic, l’encesa intermitent dels focus serveix per presentar, amb senzills i pausats gestos, la personalitat de cadascun dels personatges: un mariner forçut de roba ajustada i fam animal; una dolça, presumida i innocent rossa de vestit blanc i rostre expressiu; una sensual i temible dona de negre amenaçador i piruleta de cor vermell; i un embogit i tenebrós home de gavardina negra amb set de venjança. Quan l’espurna del desig s’encén, el bé i el mal s’uneixen sense remei, i els cossos cerquen el contacte amb desesperació. Embolcallada en misteri, amb un gran poder aniquilador, Lulú ens acosta a la destrucció a la vulnerable frontera que separa la vida de la mort.
Roberto G. Alonso, Cristina Martí, Toni Luque i Beatriz Torralvo



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada