El més contingut dels cineastes britànics és també el més simfònic, el més barroc, el més operístic.
La malenconia, la tristesa, el pas del temps i els records marcats a foc són els grans temes que han nodrit la no gaire extensa però sí riquíssima filmografia, d'elevat vol poètic, del britànic Terence Davies. Temes que ha abordat, d'una banda, mirant cap a dins, en dues precioses evocacions autobiogràfiques, Veus distants i El llarg dia s'acaba i en Of time and the city, el molt singular i personal documental sobre la seva Liverpool natal, i, de l'altra, adaptant clàssics de la literatura com John Kennedy Toole (La bíblia de neó, la seva obra mestra) o Edith Wharton (La casa de l'alegria). Invariablement, el temps pretèrit és la matèria primera del seu cinema.
 |
| Hester i el seu marit Sir William |
La sumptuosa obertura de The Deep Blue Sea és l'homenatge que Davies rendeix a la passió entre Eros i Tanatos, encarnada en una dona que vol viure al límit del seu cos, que confon amor amb bogeria, i que espanta els homes que estima. És un pròleg encès, que no es correspon amb l'opressió formal de la resta de la pel·lícula. Teatral, potser diran alguns: Davies mai no amaga els orígens de la tragèdia de Hester Collyer, escrits per Terence Rattigan. Hester intenta suïcidar-se, i llavors comença el seu llarg comiat, i la posada en escena li segueix el corrent, la reclou no més del que ella se sent en la seva pell. No és un cinema fàcil, el de Davies: sempre fa l'efecte d'estar buscant la clau amb què obrir el seu cinturó de castedat. Però, per sota de la repressió autoinflingida, sota el càstig i el sentiment de culpa, està aquesta ardent sensualitat lluitant per ser percebuda (i aquí hi ha la càlida, malenconiosa interpretació de Rachel Weisz per demostrar-ho), la memòria asfixiada buscant bons records per començar de nou.
Davies ha capturat tota l'essència de Rattigan i ha aconseguit una obra fascinant, comparable a The Winslow boy, de David Mamet, inspirada en el mateix dramaturg. La grandesa de The deep blue , melodrama triangular d'enorme complexitat humana, passa per la seva elaborada construcció temporal (l'amor com fantasma mental, que explota en els records de la desesperada i suïcida protagonista al llarg d'una sola nit) i la seva sensible , el·líptica i serena posada en escena, la seva bellíssima textura de colors suaus, la seva elegància de moviments de càmera i tràvelings, el seu ús de finestres i cortines, miralls o volutes de fum com elements generadors de sentit o aquestes fugues musicals tan característiques de Davies: les magistrals escenes de cançons al pub o a la molt onírica de les andanes del metro en que ella recorda un bombardeig durant la guerra a Londres. Exploració d’una ànima turmentada, renovació del gènere, experiment formal, The deep blue sea és un pou sense fons: com més ens endinsem en les seves aigües, més misteris hi apareixen. Poesia visual d'altíssim nivell.
 |
| Hester i Freddie el seu gran amor |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada