dimecres, 19 de setembre de 2012

Llàstima que sigui una puta



Comencem la temporada celebrant que per fi s'hagi pogut tornar a obrir el Teatre Akadèmia, després de més dos anys tancat per problemes logístics. Encara que la reinauguració serà a finals d'octubre ara la sala acull a la nova Companyia La Pell que s'estrena amb una obra amb un text dens i força complicat d'interpretar Llàstima que sigui una puta de John Ford.
Les dimensions i aforament del Teatre de l'Akadèmia permeten una extraordinària proximitat amb el treball dels actors que, des del primer moment, ens conviden a participar d'un drama -amb molt d'amor i molt dolor, i fins el punt de mala llet necessària- d'aquells que no et deixen bé. Vull dir que el seu èxit és aquesta sensació desconcertant amb què al cap de dues hores te'n vas cap a casa, i la impossibilitat de no pensar-hi: tot ha estat ràpid i proper, però amb molt poques concessions. I és que em vaig quedar clavat a la cadira: potser per això la recomano vivament. Assistir a Llàstima que sigui una puta és participar de l'emoció del teatre en estat pur perquè els intèrprets s'hi aboquen en cos i ànima des que s'obren les portes de la sala. I em sembla que l'emoció que traspua cadascun dels personatges comença molt abans del text, i ja és a cadascun dels seus cossos quan els observes per primera vegada, a cada gest o mirada, com si l'emoció de l'obra t'arribés des dels seus porus.
La posada escena opta per la simplicitat, jocs de cortines que serveixen per aprofitar al màxim els dos pisos de l'escenari i una chaise longue poc discreta que entra i surt en diferents escenes. Hi ha la pretensió d'apropar l'obra a la societat actual, de manera que tant l'escenografia com el vestuari són una barreja d'elements moderns i elements que remeten al segle XVII.
 
Tres moments de l´obra
Però, sense dubte el que més sorprèn del muntatge és la gestualitat dels intèrprets, que el director de moviment, en Carles Sales ha sabut aprofitar i que aporta un ritme més intens a un text amb molts racons. Anna Estrada, la directora, ha destacat la tasca de la companyia a l'hora de treballar les escenes des del cos perquè els actors se sentin en escena, "activant la percepció, el tacte i la sensorialitat", i de vegades relegant el text a un segon pla.
Estrada ha añadido que la fuente esencial que complementa el trabajo parte de la técnica de trabajo Fitzmaurice Voicework, que explora la dinámica del cuerpo, la respiración, la voz, la imaginación, el lenguaje y la presencia.Estrada ha afegit que la font essencial que complementa el treball parteix de la tècnica de treball Fitzmaurice Voicework, que explora la dinàmica del cos, la respiració, la veu, la imaginació, el llenguatge i la presència.
Malgrat la joventut de la majoria dels actors, la interpretació està força ben aconseguida. La experiència d'alguns a dalt d'un escenari els hi juga a favor. Aquest és el cas de l'Enric Cambray, al que el paper còmic li escau com anell al dit i serveix per trencar un dramatisme que extenua en certs moments. La Queralt Casasayas, una Annabella desesperada, tendra i brillant. I per últim, la Bàrbara Roig enlluerna amb els seus dos personatges i haurem de seguir-la de prop.

Ha destacado la labor de la compañía a la hora de trabajar las escenas desde el cuerpo para que los actores se sientan en escena, "activando la percepción, el tacto y la sensorialidad", y en ocasiones relegando el texto a un segundo plano.Asimismo, ha hecho hincapié en la música de la obra, que ha sido creada para la ocasión y se erige como "un personaje más", ya que no acompaña a la acción, sino que explica los conflictos y crea la atmósfera adecuada para cada momento. Cal destacar la música de l'obra, interpretada en directe per tres músics, que ha estat creada per a l'ocasió i s'erigeix ​​com "un personatge més", ja que no acompanya a l'acció, sinó que explica els conflictes i crea l'atmosfera adequada per a cada moment.Existe un intento de transmitir la idea de "banda sonora de película en directo", lo que puede dar lugar a improvisaciones musicales debido a la viveza del espectáculo, ha apostillado un miembro de La Pell. Hi ha un intent de transmetre la idea de "banda sonora de pel·lícula en directe", el que pot donar lloc a improvisacions musicals causa de la vivesa de l'espectacle. La Companyia La Pell ha començat la casa per la teulada, i han tingut la sort que no els hi ha caigut a sobre. Però han deixat el llistó ben alt pel proper espectacle.


La Companyia La Pell


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada