dilluns, 4 de desembre de 2017

TIERRA DE DIOS



Aquest amor sorgit entre els dos joves és magníficament escenificat, de forma molt eròtica i sensual, per Francis Lee. Primer de tot es tracta d'una lluita, una amarga lluita en tots els aspectes. Gheorghe aconsegueix accedir al monstre i perdedor Johnny. L'agressió es converteix en passió, alhora que es converteix en tendresa. A causa de la magnífica representació gairebé màgica de la natura com si d'un conte de fades es tractés, on Francis Lee aconsegueix amb gran precisió que l'amor, el paisatge i la llum es fonguin en una sola unitat. Aquesta relació inesperada entre els dos joves es desenvolupa de la manera més natural, mostrada no només a través de la seva intimitat compartida, sinó també per mitjà de poderoses i belles imatges d'un accidentat terreny que els envolta en tot moment.
.
D'aquesta manera, el director britànic aconsegueix una memorable estudi i exploració no només de la sexualitat, sinó també de la masculinitat, de la diversitat cultural, les responsabilitats i la família, utilitzant el seu entorn geogràfic amb la mateixa eficàcia que Cims Borrascosos ( 2011) d'Andrea Arnold o Kes (1969) de Ken Loach, totes dues situades en els desolats erms de Yorkshire .Francis Lee presenta esplèndides perspectives de paisatges, escenificant la naturalesa i la corporeïtat masculina, tant dels cossos ben formats dels joves com del cos deteriorat per excés de treball del pare de Johnny. A la força poderosa d'aquest paisatge, en la crueltat de la natura i en les persones de ment estreta, el director intenta descobrir una bellesa secreta i una poesia oculta.

A Tierra de Dios, observem innombrables primers plans de mans, mans realitzant el seu treball, tocant animals, i fins i tot buscant i acariciant altres mans, com a part d'un llenguatge carregat de simbolismes que suggereix i anhela companyia, proximitat o el descobriment d'una nova llar, una nova pàtria. La comparació amb Brokeback Mountain d'Ang Lee (2006) és inevitable i en certa manera tenen moltes similituds, però Tierra de Dios va molt més enllà, és més profunda i això el que la fa especial, diferent i única. A diferència de la pel·lícula d'Ang Lee, no és l'homofòbia de l'entorn rural el que s'interposa en el camí de la felicitat dels dos joves.

De fet notem com l'àvia de Johnny tolera la relació entre ells perquè se sent commoguda del canvi positiu del seu nét, i fins i tot al poble saben de la seva condició sexual. La xenofòbia a l'estranger, l'hostilitat a l'entrada d'immigrants a la recerca de treball és l'element conflictiu al film i, un dels pilars sobre els quals es va recolzar el Brexit al Regne Unit. Tant Josh O'Connor com Alec Secareanu realitzen unes magnífiques actuacions, gairebé impecables, però destaco especialment la de Josh com Johnny.

És sorprenent veure com s'executa de manera meravellosa aquesta lenta transformació del seu personatge, que passa d'un tipus mascle alfa a una persona sensible i afectuosa. La interpretació continguda i matisada de Josh O'Connor al llarg del metratge és absolutament brillant. Se'ns presenta com un individu dolgut, solitari i enutjat, però a mesura que avança la pel·lícula, comprenem, sentim i justifiquem el seu comportament, i desitgem que sigui feliç, i per a això, només hi ha una persona que ho pot aconseguir.

Alec Secareanu com Gheorghe és l'altra peça d'aquesta meravellosa pel·lícula. Es tracta d'una persona intel·ligent i educada, sap mantenir el control de les situacions i transmet molta seguretat al seu voltant. No coneixem gairebé res de la vida i el passat de Gheorghe, ja que Tierra de Dios és, abans que res, la història de Johnny, i més enllà d'això, és l'efecte transformador que té Gheorghe en ell. Secareanu ofereix igualment una valenta actuació i proporciona el contrapès optimista i la connexió emocional necessària per fer que la història d'amor entre dos s'elevi per sobre dels tristos, freds i desolats paisatges de Yorkshire.

La pel·lícula funciona gairebé sense música, amb el soroll ambiental en la majoria del metratge, proporcionant l'atmosfera adequada a la narració. Un dels aspectes més cridaners de la pel·lícula, són els silencis. És increïble la capacitat de Francis Lee per mantenir constantment tot l'interès de l'espectador a través de silencis controlats. Moltíssimes escenes al llarg de la pel·lícula poden passar gairebé sense dir-se una paraula, sense música de fons, només els actors, el paisatge, l'assossec i la pau existent entre els dos. Els silencis són capaços de provocar tantes emocions i fer sentir tantes coses alhora, que són un dels majors motius pels quals Tierra de Dios se senti tan íntima, profunda i magnetitzant.

























 








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada