diumenge, 17 de desembre de 2017

CALIGULA




“El mundo, tal como está hecho, no es soportable. Por eso necesito la luna o la felicidad o la inmortalidad. En definitiva, algo que quizás sea insensato pero que no sea de este mundo". Calígula no està boig. No és un emperador malalt. És un tirà, un dèspota, un home autodestructiu, un exterminador plenament conscient. Per això, el mateix Mario gas, el responsable de portar l'obra d'Albert Camus que es va estrenar al Festival de Teatre Clàssic de Mèrida  ha deixat de banda la bogeria per no eximir-lo de la seva maldat. Aquest Calígula lúcid, despietat i cruel se sustenta sobre les espatlles d'un impressionant Pablo Derqui. Des de la seva primera aparició sap viatjar amb lucidesa pel procés d'autodestrucció de l'emperador romà posant l'accent en la seva tortura interna, la seva ira, la seva supèrbia, la seva destrucció despietada i lògica però també els seus dubtes i inseguretats.

" No estoy loco. Incluso creo que nunca he sido tan razonable. He sentido la necesidad de lo imposible", diu amb una presència i una dicció perfecta en un dels seus primers parlaments. Mario Gas ha volgut que aquest muntatge posi l'accent en aquest Calígula polièdric que passa del que és particular a allò col·lectiu. La mort de la seva amant i germana Drusil·la és el detonant que li fa especular amb el seu propi dolor i infringir els altres amb un poder despietat i sense límits. És aquesta reflexió nihilista sobre l'absurd d'una vida finita la qual el converteix en un exterminador.


En l'obra hi ha una formulació de l'existencialisme, l'horror de la vida. És molt més que la simple destrucció  d'un tirà. Hi ha una lluita interior davant aquesta mena de desemparament existencial que té la lluna com a metàfora, però que parla del pas del temps, finitud i, sobretot, és una reflexió gens agradable sobre l'existència de l'ésser humà. Camus va deixar escrit que no volia que Calígula es representés amb togues romanes ni es desenvolupés a la Roma imperial, i per aquesta raó Paco Azorín ha creat una escenografia inclinada inspirada en el Palazzo della Civiltà del Lovoro de Roma que evoca aquestes construccions del feixisme italià de l'època de Mussolini.


Però l'obra fuig de l'historicisme i no es desenvolupa en aquests anys trenta sinó que aquesta plataforma de fusta, que es converteix ara en una tomba, ara en un jacuzzi, ara en una tribuna, evoca la nuesa del conflicte vital que trasbalsa a Cayo i es complementa amb un vestidor monocromàtic d'Antonio Belart basat en vestits de jaqueta o fracs amb el blanc com a color dominant. El major encert de Mario Gas és fugir del tòpic del tirà boig i afinar la mirada en aquesta maldat objectiva i conscient que exerceix un desesperat Calígula.


"Yo soy puro mal", diu l'emperador, que també admet que "governar és robar" i utilitza el "poder sense límits fins a negar l'home i el món". "Aquí es parla de la corrupció política, de les castes, dels privilegis, de la falsedat i l'honestedat. No és que ressoni actual, és que estem immersos en els abusos de poder. És un text ideològica i políticament incorrecte. Calígula va contra les elits corruptes. Diu que evita la guerra però que li resulta fàcil matar. És una obra complexa, com el seu autor, que segueix esglaiant per la magnitud de les preguntes que planteja.


Derqui aconsegueix convertir a aquest tirà que exerceix el poder "per compensar l'estupidesa en un monstre superb que està per sobre del bé i del mal, o en aquest cas dels déus com a únic home lliure de l'imperi. i en aquest afany, Calígula trenca dràsticament el seu to a l'equador de l'obra amb una cridanera performance a ritme de 'Let' s dance 'en què la Màscara i Joker apareixen com en una tómbola donant pas a un Cayo (David) Bowie, amb malles de lluentons i raig inclòs a la cara. Remena la cintura fanfarronejant que és més que Venus per tornar-se un tirà pop, un més dels molts que han poblat i poblen la nostra història i la nostra actualitat a cop d'arbitrarietat.


Al costat d'un superb Derqui, Mònica López brilla com a Cesònia en els seus xocs amb Calígula; David Vert com un correcte Helicó; Bernat Quintana com a Escipió i Borja Espinosa com a Quereas destaquen sobre uns corifeus manifestament millorables. Ells són els altres responsables i culpables del desviament d'aquest tirà al qual el poble encoratja i consent  perquè, encara que vulgui acabar amb ell, no és un altre sinó Calígula i la seva torturada psique el que entra al bucle de la seva pròpia destrucció.

"
Los hombres mueren y no son felices", és la conclusió a què arriba aquest emperador que acaba convertint-se en un humà perdut davant el no-res, aquest no-res que regeix la vida humana amb la que obre i tanca aquesta versió de Gas fidel al text de Camus. Perquè aquest incestuós, psicòpata i torturat Calígula, mentre és travessat pels acers dels patricis, representa la desesperança del nostre temps quan entén que mai aconseguirà fer possible l'impossible i assaltar la lluna.










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada