dilluns, 13 de novembre de 2017

La calavera de Connemara



Irlanda rural, humor negre, crueltat domèstica i desafiament a la tradició: ingredients de la personal dramatúrgia de Martin McDonagh, que va saltar a la fama internacional amb l’òpera prima La Reina de Bellesa de Leenane (1996). Martin McDonagh és un autor que no coneix la pietat. Els seus personatges són persones anònimes terribles, amb la simplicitat que no està renyida amb la picardia i un peculiar sentit comú. Un univers humà també molt estimat pels Coen i Mackendrick.

Ara La Villarroel, de la mà d'Ivan Morales, presenta La Calavera de Connemara, una barreja de trhiller i comèdia esbojarrada de llenguatge barroer que se’n riu del mort i de qui el desenterra.  El director signa un treball de ritme precís, acció i moments de suspens estan perfectament traçats i els fluids canvis d’escena aconsegueixen atrapar el públic. Morales també la clava amb la caracterització dels personatges; tasca gens fàcil perquè McDonagh és un gamberro i ronda pels trets més grotescos i l’emoció íntima, gairebé imperceptible, d’uns individus pràcticament antisocials. Violència i candidesa, malvolença i generositat.

A La calavera de Connemara el protagonista –víctima resilent de la maledicència– és un pobre home, enterramorts ocasional. Per això cal subratllar el treball de conjunt d’un repartiment còmplice, on indiscutiblement brillen el duet Pol López (Mick) i Oriol Pla (Mairtin). Pol López conquesta amb unes armes interpretatives als antípodes d'aquest pura sang anomenat Oriol Pla, el seu partenaire en aquesta funció. Cos cansat, de peus arrossegats i treball més madur el primer, davant la hiperactivitat física i la disbauxa de la xerrameca del segon. Borratxera interpretativa que culmina amb un duel clownesc a ritme de Sinead O’Connor, el moment culminant de l’espectacle que va arrencar l’aplaudiment espontani del públic.

Els dos actors demostren que actualment són un gran valor dalt de l’escenari, i més, acompanyats de dos secundaris rics de matisos com Marta Millà (Maryjohnny) i Xavi Sáez (Thomas). Potser Iván Morales ha carregat amb la seva direcció massa les tintes sobre aquesta energia circense que li va com un guant a Pla –que desplega tot el seu repertori de talents naturals– i que acaba per menjar-se el text i el personatge. Només López sembla immune i incòlume a aquest alè deslligat, concentrat a respectar i comunicar la subtil tragèdia d'un home amb pocs recursos per escapar de la remor del passat. Excepte de l'alcohol i una ironia natural.

Es nota que en ocasions habita tranquil en una altra obra, encara que participi amb gust i tot el seu talent del captivador número que condueix Pla. La compenetració és perfecta sense renunciar a aquest espai que ell només ha volgut penetrar. Una opció de direcció que subratlla el perfil de secundaris dels altres dos personatges de l'obra, interpretats per Xavi Sáez i Marta Millà. Ells guarden els matisos que Morales ha sacrificat en nom de la visceralitat còmica.

Pel que fa a l’espai escènic, Marc Salicrú ha concebut una escenografia dinàmica que imagina Connerama com un llogarret d’ambient tan bucòlic com opressor gràcies a l’omnipresència de la gespa, que sembla que cobri vida amb la il·luminació de Sylvia Kuchinow. Lluny de l’estàndard de comèdia insubstancial, la peça sap combinar l’humor més pla, fins i tot ofenedor, amb una mena d’humanitat entranyable i uns diàlegs d’argumentació racional, cosa que la converteix en un espectacle original que, finalment, desafia a l’espectador sobre el significat d’un grapat d’ossos.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada