dijous, 13 de juliol de 2017

DANSA DE MORT




August Strindberg és el pare del teatre suec contemporani. Un autor que arriba a Catalunya de tant en tant, en producció d’algunes de les seves obres més reeixides i conegudes a nivell mundial com La Senyoreta Júlia o El Pare, i que queden generalment com a peces gairebé exclusives pels amants del teatre de text, dens i pessimista. En els seus textos, hi ha la llavor del teatre de l’absurd i de l’expressionisme, dels quals va ser-ne un dels precursors. Aquesta vegada ens arriba Dansa de mort a la Sala Muntaner.

El títol ja ens avisa, perquè Dansa de mort,  és un ball pugilístic sense treva entre una parella que no se suporta, encara que no es pugui separar, després de 25 anys de matrimoni. El Ricard (Lluís Soler), un militar fracassat i degradat, i l'Alícia (Mercè Arànega), una exactriu que mai ha gaudit d'un dia de glòria, viuen un infern matrimonial tancats en una torre, una antiga presó, d'una illa on bufa la tramuntana. Un vent que pot fer embogir a qualsevol, i més a aquests dos personatges.

S’odien. Estan a punt de celebrar les bodes d’argent del seu infernal matrimoni quan arriba a la seva aïllada fortalesa el cosí Carles (Carles Martínez), així mateix víctima d’un desgraciat matrimoni. Carles serà la víctima d’una mena de ritual grotesc, d’una cerimònia tempestuosa que el director Jordi Casanovas ha traslladat a l’Espanya del cop d’estat de Tejero en el qual Ricard hi està implicat. L’arribada de Kurt (que no oblida que en el passat el vell militar va influir en la seva exdona, que va posar-li en contra els fills i va quedar-se amb el patrimoni familiar), sembla que portarà una mica més d’obertura, i els esposos veuran en ell a l'interlocutor en el qual podran bolcar tota la bilis de la seva paorosa existència.

Però en realitat augmenta la perversitat de la situació, deixant-nos veure que no sols és l’Edgar qui té desitjos de mort cap a l’Alice, i destapant-nos una vessant dominant en ella, davant un submís cosí, que acaba tan esgarrifat que decideix deixar-los en el seu martiri mutu . La versió intenta acostar-nos una mica els personatges a les nostres latituds, amb l’uniforme de la benemèrita del militar, o parlant de l’illa on viuen com a mediterrània. Però res no pot treure aquest aire amarg, aquest humor negre que destil·la el text.

Els actors, què he de dir de tots tres, magnífics en els seus papers. La mort sempre està rondant, sigui per la malaltia de cor de l’Edgar, sigui en el sabre que brandeix quan, de vegades, dansa begut amb ulls brillant d’odi i ganes de matar l’Alice, atiat per l’alcohol. Vaja, una obra que ens endinsa en les parts més fosques de l’ésser humà. La disposició de l’escenari a la Sala Muntaner, afavoreix que ens convertim en uns impúdics espectadors d’aquesta degradada relació, que tanmateix sempre ens portarà algun record personal.
La dansa mortal d'aquest triangle desenvolupada al tenebrós àmbit creat per l'eficaç direcció de Casanovas no deixa indiferent a ningú. Rèpliques i contrarèpliques, desplegades amb ben administrada energia i calculats silencis, creen una atmosfera plena de grandesa teatral. Strindberg, en estat pur.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada