diumenge, 30 de juliol de 2017

Un tret al cap



Pau Miró encerta de ple amb un text clar, madur i contundent. Amb estructura de thriller periodístic, la història explica la relació entre tres dones, tres dones molt diferents encara que, les tres, treballadores, formades i cultes que se escapen dels clixés més simples per mostrar-nos les seves llums però, també i sobretot, les seves ombres. Un tret al cap dispara a molts fronts. A les relacions personals, a l’ètica professional (sobretot li toca el rebre al periodisme), a l’instint de supervivència i anhels aixafats en una societat tocada.
 


Un tret al cap parla també de periodisme en la societat de la informació, reflexionant sobre el periodisme actual depassa l’ofici i s’eleva a l’universal per parlar de crisi i de suïcidi: De crisi en el seu sentit més estricte de canvi; els canvis que es deriven de la globalització en termes de mercat de treball, del canvi de paradigmes informatius que suposa l’adveniment de les TIC i les seves repercussions en el codi deontològic dels qui exerceixen l’ofici; dels límits entre la realitat i la ficció, i també del canvi de model de vida per a qui és absolutament conscient de la seva finitud. Tot això arrossega les protagonistes al suïcidi: suïcidis ètics, professionals, eutanàsics?

Hi afloren també mitges lliçons apreses per les protagonistes a base dels cops que els ha donat –i encara els dóna– la vida. Miró també fa diana amb el repartiment. Mar Ulldemolins i Emma Vilarasau, repeteixen amb el dramaturg i director després de l’èxit aclaparador de Victòria (2016). Però, sense desmerèixer les seves companyes, tot l’afecte, respecte i admiració se l’endú Imma Colomer pel seu personatge de dona, de germana gran, d’escriptora que traspua veritat en tots els seus aspectes, i per la seva immensa generositat en encarnar-lo. Colomer que sempre ha sabut fer de les seves limitacions virtut, arriba aquí al pur virtuosisme.


Continuen esplèndides donant vida a aquestes dues dones -expressament sense nom en el repartiment- entortolligades amb els seus problemes ètics d’ara.  La trama consisteix en una història triangular entre dues germanes força distanciades  –una de les quals és una veterana periodista que acaba de ser acomiadada del diari– i una jove plena d’ambició que ha deixat la feina perquè no la suportava més i vol denunciar les males pràctiques de l’ex-empresa a través dels mitjans.  


Com es veurà, es necessiten les unes a les altres per sortir del malestar en què es troben. I és aquí, precisament, en els seus camins personals i lligams establerts, on hi ha la llum de l’espectacle. El sarcasme agut de les germanes, la impertinència de la jove, la gata Muriel que ja forma part del mobiliari de la casa o la pitjor de les notícies... doten d’ànima l’argument, traslladant la crítica de la censura pública a l’esfera més íntima. Hi ha també un espai escènic tan obert com evocador; i unes projeccions que ens ajuden a situar-nos en el temps i ens recorden l’íntima relació entre la realitat i l’espectacle.


L’interès de la història (amb els seus girs), el text àgil i la brillant interpretació de les actrius sostenen una obra entretinguda i actual que convida al debat. Un tret al cap no és només un espectacle molt recomanable, és un espectacle necessari per a la bona salut d’un teatre que es pretengui implicat amb el seu moment.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada