dissabte, 17 de juny de 2017

RICARD III



Múltiples personatges, manipulacions, enganys, traïcions i morts. Amb les seves tragèdies, Shakespeare era el George R. Martin del segle XVI. I així ho veiem en Ricard III, un clàssic protagonitzat per un dolent dolentíssim en el truculent camí que emprèn cap a la corona. Xavier Albertí recupera el to magnificent de l'obra en un gran muntatge amb 14 actors en escena i tots els mitjans de la sala gran del TNC. Es nota que Xavier Albertí juga a casa i sap explotar els recursos de l'espai, per més que els problemes de so segueixin sent el seu punt feble. L'escenografia de Lluc Castells i Jose Novoa al costat de la il·luminació d'Ignasi Camprodon creen una posada en escena impactant, freda, escèptica i atemporal, però molt atractiva i espectacular. També en el vestuari de Maria Araujo i en els moviments dels personatges veiem unes capes plenes de simbolisme. 

Una de les troballes del Ricard III de Xavier Albertí és observar el monstre com una manifestació extrema de la cursa despietada per ostentar el poder. Traïció i mort formen part d'un sistema que les dones -supervivents dels assassinats de pares, germans, esposos i fills, i de vegades també elles cadàvers útils- s'arxiven en carpetes de profund dolor, calculada oportunitat i freda venjança. Aquí no hi ha ningú amb qui simpatitzar i el director subratlla aquesta absència d'empatia amb una posada en escena que oscil·la entre la deconstrucció irònica i operística -en la línia d' Un Otel·lo per Carmelo Bene- i certa distància brechtiana.

El seu centre d'interès està en mostrar la descarnada teatralitat de l'obra, amb Ricard-Lluís Homar com a magnífic mestre de cerimònies d'un espectacle de guignol. Una curiositat és l'efecte de lenta maduració d'algunes escenes: van a més quan tenen el temps necessari per a desenvolupar la intimitat dialèctica dels personatges o els seus soliloquis. És el crescendo que afavoreix les actuacions de Joel Joan (Buckingham), Lina Lambert (reina Elisabet), Carme Elies (reina Margarida) i, evidentment, Lluís Homar que ofereix un gran ventall interpretatiu.

Davant la quietud i l'immobilisme de la resta de personatges, vestits de negre, només Ricard es mou, removent els fils al seu gust. I també el seu vestuari és l'únic que canvia el to fosc, una representació del seu ascens progressiu tant en l'escala del poder com en la de la "horterada". De tots els actors, el lluïment de Lluís Homar queda altament destacat. Deixem de veure aquest registre emfàtic a què ens té més acostumats per entrar en el d'un home malaltís, tosc i indesitjable.

No obstant això, quan més sobresurt la seva actuació és al final, moment en el qual es mostra derrotat i es despulla de la seva armadura per mostrar la seva vulnerabilitat. Fins a aquest moment, ens indignem i qüestionem cada avanç del malvat. Com és possible tanta manipulació i mentida? Com pot amagar tan bé el llop sota la pell del xai? I com ningú pot descobrir-i aturar els seus plans?

Però n'hi ha prou amb sortir del teatre i mirar a determinats successos dels nostres dies o del nostre passat per adonar-nos que la ficció no està tan allunyada de la realitat. I per això les qüestions universals de l'obra de Shakespeare segueixen vigent. Perquè factors com la por, l'egoisme o el desig de poder són atemporalment humans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada