SCARAMOUCHE

Si Mar i Cel va representar en el seu moment un abans i un després del teatre català, i sobretot del teatre musical català, Scaramouche va pel mateix camí. Dagoll Dagom hi ha abocat tota la seva experiència que porta acumulada en quaranta anys, ha continuat facilitant el relleu escènic i musical amb un planter, en la seva major part, de l'última fornada —que vol dir preparat, exigent i generós a la vegada— i creant un espectacle que arrodoneix una excel·lent factura escènica des del llibret que combina l'aventura, el romanticisme i l'humor, a les lletres de les cançons.

El text que juga amb Shakespeare o Goldoni, la netedat i claredat de la seva interpretació, la treballadíssima coreografia dels espadatxins (i alguna espadatxina) i les diverses escenes de lluita d'espases i florets, la suggerent musicalitat que combina diversos gèneres al servei de les diferents classes socials de l'obra, els matisos de la partitura que acoloreixen cada situació, el luxe del vestuari, la calidesa de la il·luminació, la realització amplificada del so i la fastuosa i a la vegada pràctica escenografia modular per representar diversos espais per nivells sense foscos ni pauses que alterin el ritme.

Dagoll Dagom s'atreveix a crear un musical salpebrant una pel·lícula dels anys del Tchnicolor, amb dosi de la comèdia shakesperiana, uns esplèndids quadres de la commediadell'art i carregant-ho amb la pòlvora del dret de la ciutadania a ser lliure. La cabriola dramatúrgica supera l'escena de la lluita entre Scaramouche i el comte en la barana del teatre. Construeixen tot un espectacle que és brillant en les formes (un vestuari que imposa, uns recursos escènics elegants, amb punts de sorpresa i de notable eficàcia) i busca profunditat en el fons.

No s'acontenten en produir emocionats coreografies d'espases, si no que també doten de contingut aquella lluita, fent molt lleugeres picades d'ullet al procés polític i social de Catalunya d'avui. El treball dels actors és molt generós. Molt dinàmic sense perdre l'alè per cantar i construint uns personatges amb els que empatitzar: des d'un comte malvat (Ferran Utzet)a un Louis/ René amb dots de paraula (Toni Viñals, com si fos el dissortat Cyrano de Bergerac, però amb un cor blanc i que vol la llibertat del poble).

També són notables el treball de les protagonistes que revelen les contradicions i la ràbia d'Olympia (Ana San Martín, la Blanca de Mar i Cel, que ara empunya un florí en comptes de la daga traïdora) i Camilla (Mireia Mambo, que s'ha deslliurat de la toga de Sister Act). També destaca la ingenuïutat de Fanny (Clara Moraleda) i el pragmatisme del calçasses de Don Bàrtolo (Jordi Coromina).

La música serveix unes frases de balades de notable intensitat i un Himne del poble que evoca a la rebel·lió de Els miserables. És enmig d'aquesta revolta popular, la Revolució Francesa, que Scaramouche, l'emmascarat, es converteix en el defensor del poble i en un corcó per als nobles, els aristòcrates i els capitostos de la cort.

Els seus pamflets revolucionaris i les seves aparicions en el lloc més inesperat fan anar de bòlit les tres potes del poder —la cort, la noblesa i l'església— i els enfrontaments se succeeixen tant al carrer com en els indrets més freqüentats pels poderosos. La trama del musical Scaramouche es basa en aquest moment històric i té l'encert de reflectir els abusos dels uns i les injustícies dels altres, rematat amb un final que no seria fidel al gènere si no fos feliç i èpic a favor dels que han nascut per ser herois.