dilluns, 26 de desembre de 2016

MOLT SOROLL PER NO RES


Molt soroll per no res va ser escrita entre 1598 i 1599, és a dir en període central de la producció dramàtica de Shakespeare, i fou publicada en quarto el 1600, i més tard, el 1623 dins el recull First Folio que contenia trenta-sis obres del dramaturg.Es tracta d’una de les seves millors i més populars comèdies. La trama, eminentment de temàtica amorosa, gira al voltant dels malentesos que produeixen en dues parelles d’enamorats, els rumors, les trampes, els parnays de les aparences, i la calúmnia ordida amb enganys. Amb allò que diu la dita popular a propòsit de les aparences, Shakespeare construeix una magnífica comèdia que combina l’enginy i una sòlida comicitat amb temes més transcendentals com l’amor, el desig, l’orgull, la calumnia, la vergonya, la infidelitat, l’engany i l’honor.



Absolutament tot en Molt soroll per no res té dues cares i està organitzat i presentat d’acord amb un principi binari d’aparellaments i d’oposicions. Com ja destaquen en el programa, “avui en dia, sobretot gràcies a Shakespeare, estem acostumats a la mescla de dos estils dramàtics dins d’una mateixa comèdia. Però en el seu moment, Molt soroll devia semblar una audàcia experimental, ja que combina dos gèneres en aparença irreconciliables, l’alta comèdia i el melodrama, atorgant a cadascun d’ells el seu llenguatge característic (prosa i vers) i saltant de l’un a l’altre, no només d’una escena a l’altra, sinó també d’un parlament a un altre, o d’una frase a la següent.



La dualitat, doncs, és present en tota l’obra i en tot moment: dos gèneres dramàtics, dos llenguatges, dos registres escènics, dues parelles d’enamorats (Hero i Claudi, Beatriu i Benedicte), dos cavallers (Benedicte i Claudi), dues donzelles (Hero i Beatriu), dos germans nobles (Don Pedro d’Aragó el seu germà bastard, Don Joan), dos germans d’edat (Leonato i Antonio, Leonata en aquesta versió), dos malvats (Don Joan i Borachio)… Oposició de sexes, oposicions de caràcters i oposicions dialèctiques.



I en els dos nivells de personatges de l’obra, una correspondència entre els senyors i els criats i subalterns en les parelles entre Úrsula i Borachio; i també el duel d’agudesa verbal entre Beatriu i Benedicte té la seva rèplica en la hilarant incontinència verbal farcida de corrupcions del llenguatge d’en Cirereta i els seus companys guardians. Tot plegat contribueix a un joc i una dinàmica constant de plans i interaccions dramàtiques, d’embolics i d’intrigues que captiven sens dubte l’espectador. la dramatúrgia de Marc Artigau i Àngel Llacer parteix del text de l’excel·lent traducció de Salvador Oliva que adapten per adequar-la al context de l’època daurada de Hollywood, on en les seves produccions la versemblança era el de menys perquè el que comptava era l’entertainment, el fet d’oferir un espectacle brillant, divertit i alegre.



Així doncs el seu Molt soroll per no res no té lloc a Messina on arriba l’infant Don Pere d’Aragó, sinó en un plató del Hollywood de principis dels anys cinquanta enmig del rodatge d’un musical. Casar Shakespeare amb els temes de Cole Porter i Irving Berlin per crear-ne una versió musical compta amb el precedent cinematogràfic de Kenneth Branagh, l’any 2000, amb Treballs d’amor perduts.



En aquest muntage del TNC se’ns proposa, doncs, traslladar-nos a un plató cinematogràfic on la direcció escència de Llàcer s’uneix a la direcció musical de Manu Guix per retre un homenatge als musicals clàssics de Hollywood i als números musicals més emblemàtics de Cantant sota la pluja (1952), però també de Top Hat (1935).En les escenes, coreografies, decorats i vestuari hi ha flaixos que ens recorden Gene Kelly i Debbie Reynols, Fred Astaire i Ginger Rogers o altres icones i ressonàncies de cabaret com la Marlene Dietrich de l’Àngel Blau; en el vessant dels personatges més còmics de l’obra, els referents són els germans Marx i Donald O’Connor.



La representació del comportament amorós en les parelles, amb ingredients com l'orgull, l'honor, l'engany i la calúmnia, troben en David Verdaguer (Benedicte) i Bea Segura (Beatrice) -que han jurat que l'amor els és aliè però acabaran claudicant- dos vehements i encertats intèrprets. El mateix passa amb Marc Pociello (Claudio) i Aida Oset (Hero), encara que en un pla més sensible i entendridor.El Leonato de l'obra original és aquí per fortuna Leonata, una Victòria Pagès amb senyorial presència interpretativa.



Fantàstic també Albert Triola com el malvat Don Juan i a molt bona altura Jordi Coll (Don Pedro), Lloll Bertran (Margarida), Marc Pociello (Claudio), Enric Cambray (el capellà Francesc), la citada Altarriba (Úrsula i Conilleta), així com la resta de l'implicat repartiment d'una producció d'impecable engranatge.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada