dimarts, 24 de gener de 2017

LA LA LAND



En la seqüència d'obertura de La ciudad de las estrellas (La La Land), rodada en un únic pla seqüència, és tota una declaració de principis i està tot l'esperit lúdic del cinema musical. I a més a més, creure que els somnis es compleixen. Per això aquí està sempre el musical, inassequible al desànim del públic mandrós, que apareix per Hollywood periòdicament amb el seu abrasiu poder d'apel·lar al revival nostàlgic, guanyant la partida a força de aclaparar-nos amb la seva grandiloqüència (Els miserables), el seu desplegament de llum ( Mamma Mia!) o la seva aparatositat (Chicago, Nine). Fins i tot en la seva vessant d'estudiada rebel·lia, el musical a contracorrent (Todos dicen I Love You, Bailar en la oscuridad, Hedwig ...) busca sempre un miracle.

Però, creu l'espectador del segle XXI encara en els miracles? Hollywood pensa que sí, i Damien Chazelle, el director de la pel·lícula, s'apunta al voluntarisme. Els miracles només existeixen si hi ha gent disposada a creure en ells. Això és cinema de l'esperit, aquell que confronta la part íntima de l'espectador amb les seves il·lusions i li posa ritme al saldo negatiu resultant. Chazelle, amb maneres de noi prodigi que es fa passar pel teu col·lega aconsegueix que el bon rotllo no arribi mai a donar mal rotllo. Estem (això segueix sent Hollywood) davant un intent de rehabilitació del sistema (la casta), que sap incloure astutament les autocrítiques. Res no funciona allà fora, però encara podem ser feliços.

Alguns diran que és adotzenament, o un engany capitalista més, un altre rentat de cara, un cant als (meravellosos) anuncis de Coca-Cola dels 80. Segurament, però assumim-ho aviat: com artifici musical a contracorrent, és perfecte. Un artefacte formidable, un vendaval d'encant irresistible no apte pels qui tenen prejudicis. Per començar perquè, tornant a la seva anterior pel·lícula Whiplash, retrata amb humor i música la por al fracàs (i no tant la recerca de l'èxit, com abans) a través d'una història d'amor de gent amb talent, un altre dels mantres del director i guionista.

Per continuar, perquè música i coreografia, essencials, són d'una distinció aclaparadora, fins i tot enmig d'un embús. O potser per això. I, per acabar, perquè hi ha truc: dóna una rebolcada al concepte de final feliç. Apel·lant al jazz, aquestes Melodies de Hollywood traslladen intel·ligentment, com Coppola duent-se Corazonada a Las Vegas, el ritu del musical clàssic (essencialment unit a Nova York i Europa) a la Costa Oest. Hi havia musicals en els estudis (Cantando bajo la lluva ho va sublimar), però La La Land converteix el paisatge impossible de Los Angeles en el millor No Lloc per replantejar-se el gènere.

De la mà d'uns tan intensos com afortunats Stone i Gosling, carismàticament reunits en una funció a dos, combina Cheek to Cheek l'ànima del musical optimista amb la profunda desolació entapissada de vellut, ressacosa del cava barat en el Cap d'Any de la contundent New York, New York de Scorsese. La La Land fa referència a aquesta ciutat de les estrelles, la meca del cinema, la fàbrica d'il·lusions. Es tracta d'una operació de nostàlgia (dins i fora del relat) una mica impostada: Emma Stone vol triomfar en el cinema i ser una estrella com les d'abans i Ryan Gosling, que balla igual que fa drama violent amb Nicolas Winding Refn, vol triomfar en el jazz tocant sol a l'estil de John Coltrane o Thelonious Monk.

El passat, la nostàlgia i l'enyorança final per allò que no es va aconseguir tenir. Però el film té al mateix temps l'interès (i el risc, encara que aquest sembla minimitzat: els set Globus d'Or auguren bona recaptació i algun que altre Oscar) del seu concepte escènic i argumental a destemps -com ho va tenir Corazonada, el musical de Coppola, fa 35 anys-, les seves precioses referències a la seqüència del Planetarium de Rebelde sin causa i alguns números molt ben dissenyats i filmats.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada