dimecres, 8 de febrer de 2017

FRANTZ



Elegant i preciosista, Frantz oculta sota la seva aparença de sobrietat un torrent d'artificis formals i narratius. Res d´estrany, tractant-se de la nova pel·lícula de François Ozon, un autor conegut per les seves resplendors postmodernes. Així, entre òbvies transicions entre imatges en blanc i negre i en color, i una sobredosi de girs dramàtics, el cineasta francès elabora un eloqüent i emotiu estudi de la persistència dels traumes bèl·lics a l'Alemanya colpejada per la Primera Guerra Mundial.

Relectura de Remordiment (1932), d'Ernst Lubitsch, que al seu torn adaptava l'obra teatral L'homme que j'ai tué, de Maurice Rostand, la pel·lícula d'Ozon estén el recorregut narratiu del film original, superposant noves capes al vendaval de secrets que assota a una vídua (sensacional Paula Beer) i a un amic del marit mort en la guerra. Un dispositiu narratiu que dóna forma a una meditació sobre la crisi identitària d'un continent, Europa, escombrat per la follia.

El canvi constant de temes, i amb això d'estil -que és una forma igual de vàlida de tenir un estil autoral propi-, caracteritza l'obra de François Ozon, capaç de portar al cinema una peça teatral de RW Fassbinder Gotas de agua sobre piedras calientes o explicar una història de doble identitat sexual Una nueva amiga, com d'exposar una desaparició abstracta Bajo la arena, relatar l'extraordinària existència d'un nadó amb ales Ricky o filmar una escenificació teatral retro i cantada 8 mujeres.

En aquesta volta de rosca permanent que és la seva filmografia, Ozon  explica ara a Frantz un drama ambientat en acabar la primera guerra mundial, de tints pacifistes: un soldat francès viatja fins al poble en què viuen els pares i la promesa del soldat alemany al que va matar en les trinxeres. El seu desig és revelar la seva identitat, però els esdeveniments l'obliguen a assumir una situació ben diferent. Ozon és fidel a l'original, encara que varia el punt de vista i construeix tot l'entramat de relacions a partir de la representació, la culpa i la mentida pietosa.

Això li permet un suggerent exercici sobre perspectives complementàries en el qual resulta primordial el treball amb el blanc i negre i el color, per separat o barrejat en alguns enquadraments tan reveladors com l'inicial, en què el poble és en blanc i negre i els arbres que l'envolten, en color. No és un artifici, sinó que imposa la lògica dels esdeveniments entre la realitat i la representació, el que uns volen imaginar (els pares del soldat mort) i el que altres voldrien haver viscut (el soldat francès).

'El suïcida', un quadre d'Édouard Manet pràcticament desconegut, juga un paper crucial en Frantz. Resulta una pintura ombrívola i sinistra que tanca el sentiment real de certa Europa davant la lluminositat i amor a la vida que desprèn l'obra pública per excel·lència del pintor, 'Esmorzar sobre l'herba'. En una pel·lícula que conclou amb la protagonista asseguda al Louvre (en un pla que subratlla la connexió de Frantz amb Vértigo), l'art juga un paper determinant com a vehicle d'aproximació, enteniment, catarsi i consol.

Si l'obra de Manet revela aquelles emocions que no s'expressen en l'àmbit públic, la música de violí que toca Adrien per a la família de Frantz (el supòsit virtuós de l'instrument) li permet enderrocar les hostilitats inicials. El personatge de Frantz també se'ns dibuixa com un jove pacifista francòfil que es veu obligat a lluitar contra un país que estima a través de la seva cultura. Finalment, François Ozon, a la manera d'Adrien, també és un francès que amb aquesta pel·lícula s'aproxima a la cultura alemanya i confia en la capacitat del relat (més enllà de la seva naturalesa fictícia o inspirada en la realitat) per curar ferides i conciliar postures enfrontades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada