dilluns, 12 de desembre de 2016

Un obús al cor



L'univers literari i teatral de Wajdi Mouawad és un reliquiari de les experiències vitals que han marcat la seva vida. A la sagrada urna guarda una guerra civil atroç en un país tan llunyà i enyorat. Guarda l'horror que es cola en la quotidianitat i la màgia d'una cultura mil·lenària que conviu amb els seus morts. Guarda el desarrelament de l'emigrant en noves i fredes terres, el so d'una llengua familiar amb un altre accent i una forastera adquirida, amb tot el pes d la seva cultura. Guarda llaços familiars esfilagarsats, sempre a punt de desfer l'últim fil. I guarda una ànima d'artista: dramaturg, literat, pintor. Guarda una individualitat que ha aixecat entre dos mons.

En Un obús al cor torna a obrir aquesta valuosa caixa de Pandora perquè surtin els seus coneguts dimonis. Però aquesta vegada ho fa com un exorcisme per superar un tràngol molt concret: una pèrdua associada a un dolor molt profund. Un dolor que qualsevol pot reconèixer. Aquesta vegada tots els fantasmes ocupen el lloc que els correspon. Oriol Broggi i Ferran Utzet han agafat aquest delicat receptacle de vidre gelat d'una tempesta de neu i una trucada de la Parca per regalar al públic un espectacle amb la precisió emocional d'un escalpel. Un instrument afiladíssim en mans d'Ernest Villegas que es marca un monòleg interior d'extraordinari impacte escènic. Un muntatge intens sense meandres. orrent emocional intens sense lírica estancada, amb una posada en escena que ofereix a l'espectador algunes de les imatges més belles que ha creat Broggi per dir-ho tot sense paraules.

La por, la infància i la guerra són sempre presents en l’imaginari del torrencial Wajdi Mouawad. Un obús al cor és la versió teatral de la novel·la 'Visage retrouvé' (2002). Una història de sofriment sense ornament de transcendència. Una història que comença amb una trucada intempestiva (la mare agonitza a l'hospital, en el negre carrer assota la tempesta) i acaba amb un silenci i una mirada llunyana i infinita. En el trajecte cap a l’hospital i davant del cadàver, Wahab reviu dolorosos fragments de la seva vida. Com aquell dia en què la mare va canviar de cara. Almenys ell ho veia així. O aquell dia en què va veure la mort, una dona de negre de llargs cabells i braços i cames de fusta damunt d’un autobús en flames.

Amb el to de llegenda i la fantasmagoria característica dels seus textos, però sense l’èpica de la tetralogia, el monòleg està travessat per la guerra civil  que va patir el Líban fins al punt que Wahab la considera la seva germana bessona. És Mouawad amb totes les seves s'obsessions. Hi haurà monstres que neixen de les entranyes d'una vella mitologia però aquesta vegada sabem per què irrompen. Identifiquem el terror que els alimenta.

Els directors han estat savis en entendre que és un monòleg sense meandres que requereix de molt poc per explicar-ho tot. Una cadira, una cortina, una llunyana projecció, una mínima banda sonora, un aïllat efecte i més ombres que llums. El actor és Ernest Villegas en el seu millor treball actoral. Una gran interpretació que podria ser esplèndida si no defugís els fantasmes que li observen. Hi ha dos moments intensos en què sembla mirar com si els espectadors fossin les erínnies de la seva tragèdia. Escrutadores ombres que invoca per presenciar les escenes en les que la seva vida s'esquerda amb successos excepcionals.

Dos instants en què el muntatge -i la seva interpretació- adquireixen una altra dimensió. I queda el meravellós final, quan l'actor s'ha quedat sense paraules i plora. Una emotiva glossa: des del fons un tècnic comença a mullar la sorra de la sala amb una mànega. Acte concret, en aparença allunyat de qualsevol discurs dramàtic. Simplement fa la seva feina. Fins que es queda a l'altura de l'actor i amb un gest simple crea un arc de pluja sobre el seu cap. Una cosa quotidiana es converteix en una elegia per acompanyar els últims passos del personatge.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada