dimarts, 22 de novembre de 2016

LA TREVA




La treva és l'acord temporal entre bàndols per posar fi a l'enfrontament directe i és també l'espai temporal entre l'arribada de la fotògrafa corresponsal de guerra Sarah Godwin (Clara Segura), greument ferida per l'explosió d'una bomba a l'Iraq, i el seu retorn als escenaris bèl·lics en l'obra del nord-americà Donald Margulies. En mig, una etapa al costat del seu company d'aventures, de guerres, el també reporter James Dodd (David Selvas) enamorat d'ella i que vol donar un gir a les seves vides. A la fi, la història de com aquest treball afecta les relacions d'una parella de corresponsals de guerra i sobre la qual l'autor planteja preguntes i reflexions que no són noves en el món del periodisme.


De què serveix fotografiar l'horror? És una qüestió de compromís humà o una addicció a l'adrenalina. Tot comença amb l'arribada de Sarah i James, fotògrafa de guerra i reporter de guerra respectivament, que arriben a casa. Ella està malferida després de patir en les seves carns un atemptat de bomba i passar dues setmanes en coma. Tot flueix en la seva relació, però des de la primera conversa ja s'intueix una petita escletxa. Al poc apareixeran Richard (Ramon Madaula), l'editor dels seus treballs i la seva nova "amiga" Mandy (Mima Riera). Aquesta dolça nena bé, organitzadora d'esdeveniments, actua com a contrapunt als dos protagonistes. El típic personatge ingenu i ignorant que serveix com a mirall deformat dels altres.

Per James i Sarah aquest personatge els servirà en un principi per mostrar-se amb certa superioritat moral, però també, d'acord amb l'evolució de la seva relació amb Richard, sembrarà els dubtes sobre la seva relació i els seus objectius en la vida. Doncs bé, tot això un ho veu des del primer minut d'intervenció de Mandy. I cal dir que en la primera trobada entre Mandy i els seus comensals està carregat de gags, burles i contrapunts que arrenquen rialles al públic. I és que li costa molt al text a posar-se en la tessitura dramàtica que se li havia de suposar. Però tot són punts de vista.

I Donald Margulies va escollir parlar de l'horror de la guerra des d'una situació més acomodada. Hi ha molts moments en què l'autor en boca dels seus personatges critica aquesta afectació falsa de certa societat progressista per la guerra i les injustícies, però ho fa des d'un loft de Nova York. Ens explica històries de la guerra, anècdotes viscudes pels seus personatges que els sacsegen interiorment, però no ens les mostra. Li interessa més mostrar un drama de personatges.

Amb el teló de fons de la guerra, parla de l'amor, el compromís i la realització personal, sense aportar molt més. Però és el seu punt de vista, i un no deixa de pensar en el que s'hagués pogut treure al tema si s'hagués abordat des d'una perspectiva més vivencial i documentada. Tot aquest text afecta les interpretacions. No és que estiguin malament, ni molt menys (de fet, David Selvas està realment fantàstic, és clar que té el personatge amb més recorregut emocional), però un té la sensació que haguessin pogut donar molt de més ... si el text els hagués permès. Cal criticar això sí, cert immobilisme en la proposta escènica.

La Treva és una comèdia que es digereix molt bé. A vegades tan naïf com la Mandy, de vegades que busca volar més alt que els seus globus, però es queda a mig camí, perquè això no era el seu veritable fi i no li arriben els mitjans. Teatre comercial per passar la tarda resguardada del fred o de la pluja. A la sortida, comproves que la vida segueix el seu curs. Si bé després d'uns quants espectacles estrenats ja coneixem els senyals identificatives de la Brutal, aquesta representació emmalalteix de major risc, trencar la linealitat, oferir més contrapunts. Esperem que en properes propostes siguin més atrevits amb textos amb més punta, que trasbalsin de veritat.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada