diumenge, 6 de novembre de 2016

UNA VIDA AL TEATRE



El títol no enganya. Una vida al teatre il·lustra la professió d’actor a través del dia a dia de dos actors que formen part d’una companyia estable de teatre de repertori. David Mamet va escriure Una vida al teatre el 1977 i li va dedicar a Gregory Mosher, productor i després director vinculat primer a l’escena teatral dels anys 70 a Chicago i després al cèlebre Lincoln Center de Nova York. L’obra és una successió d’impromptus, des dels dotze segons a poc més de dos minuts, que recorren la relació entre un actor  veterà (Robert) i un de jove (John) de la mateixa companyia. I reflecteix a la fi els conflictes de l’actor, els problemes físics i de memòria als quals s’enfronta el primer, així com la seva insubstancial personalitat lligada només al teatre, i el canvi d’actitud del jove, de l’admiració a la desconsideració.

Enric Majó ha escollit aquesta obra per celebrar els 50 anys damunt dels escenaris– interpreta el paper de l’actor veterà. El veiem amb barba blanca i disposat a “instruir en l’ofici” a qui despunta com la jove promesa de l’escena, personatge que interpreta Dafnis Balduz.  El públic observa els actors (fent d’actors) des de la privilegiada situació de qui veu sense ser vist en espais d’admissió reservada com ara als camerinos, entre bambolines o a la sala d’assaig. Els salts en el temps i l’espai es resolen amb uns foscos musicats que lliguen la múltiple consecució d’escenes i que, si bé són necessaris pels canvis d’escenografia i vestuari, poden impacientar algun espectador. Però Una vida al teatre no es conforma només en retratar la quotidianitat de dos companys d’escena amb petites anècdotes, fent pur metateatre analitza també les sensacions que experimenten els actors i reflexiona sobre alguns trets essencials d’aquest art en viu.
És deliciosa la capacitat de Mamet per creacions situacions còmiques amb la més fina ironia, adjectivar i visualitzar vivències íntimes quasi confessionals, i dir la seva sense transcendentalismes sobre el teatre i tots els qui hi juguen: des dels actors fins al crítics, que qualifica de sangoneres. La posada en escena, l'ambientació musical —gairebé un personatge més que ajuda a passar millor els nombrosos foscos que els canvis d'escena obliguen a fer— la direcció de Moisès Maicas i la interpretació d'Enric Majó —un Robert que fuig en tot moment del divisme que corria el perill d'haver adoptat segons la lectura que hagués fet de l'obra— al costat de la interpretació de Dafnis Balduz —un John que també fuig de voler trepitjar el mestre tot i que les seves lapidàries rèpliques i contrarèpliques faci la impressió que li rellisquin de les mans— fan d'un muntatge que ja té quaranta anys, una proposta que sembla nova, sempre que els espectadors, com deia al principi, tinguin clar que estan davant d'una reflexió tan profunda com embolcallada de senzillesa dialèctica sobre el fet teatral.

El text té la virtut de jugar amb els diversos escenaris del teatre: les reflexions després de la funció (que resulten un excel·lent i còmic inici), els moments previs al camerino (abundants i fèrtils en la peça) o la construcció d'escenes. Majó, en forma davant la marató d'entrades i sortides, i Balduz, brillant en la seva rèplica, mostren una gran complicitat, sobretot en els moments còmics. És aquí quan l'homenatjat es llueix amb un repertori de ganyotes al més pur estil Majó. Amb una gestualitat i una manera de dir un text cisellades durant cinc dècades.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada