diumenge, 24 de juliol de 2016

L´Empestat



L’empestat és una nova lectura de La tempesta de Shakespeare passada pel filtre de La pesta d’Albert Camus i maridada amb la Sonata núm. 17 de Beethoven (més coneguda com La tempesta), que interpreta l’actor i músic Carles Pedragosa. Una personal reescriptura de Jordi Oriol que repeteix el que ja va fer amb la seva particular visió de Hamlet, La caiguda d’Amlet l’any 2007, en aquella ocasió també passada pel filtre d’Albert Camus (La Caiguda) i dirigida igualment per Xavier Albertí.


Aquesta estranya història ve definida en aquest cas per La tempesta i per La pesta. Una altra vegada com ja he dit abans una (per) versió de Shakespeare i Camus. En l'escenari un piano, un pianista, un actor i una pluja incessant, fina, caladora. Centrada en dos dels personatges de l’obra de Shakespeare, Pròsper i Miranda que vivien sols en una illa on havien anat a parar després del naufragi. Allà han anat a parar també un seguici de la cort de Nàpols i Milà. Pròsper els educa i els hi ensenya el poder de les paraules. Amb la paraula neix la raó, la consciencia i amb aquesta la necessitat d’aclaparar. La paraula és una plaga. I la pesta … és silenci.

Finalment Pròsper, Miranda i els altres naufragats han deixat ja l’illa. Caliban i Ariel són alliberats. Per fi resten sols. Aïllats. Caliban torna a ser amo del seu petit regne, però ja no tornarà a ser el d’abans, ara que ha après a posar paraules al seu turment, que s’ha infectat d’aquesta plaga que és la llengua, que sols li serveix per evocar el món que l’ha traït; un univers empestat. Iván i Gabriel (dobles de Caliban i Ariel, personatges de La tempesta), i s'enfilen en una conversa entre paraula i música, on un al principi no sap molt bé de què parlen (el discurs narratiu i el conflicte s'esbossa al que llarg de totes les reflexions), però sí que entén el com.

I és que l'Oriol, en figura de dramaturg, es revela com un estudiós tant de Shakespeare com de Camus, per agafar una part de l'essència, comú a les dues obres referents, l'aïllament i la malaltia, i redactar un text on va filtrant referències a les dues obres a través d'un joc de paraules intens, un autèntic torrent que l'actor escup donant forma a un boig que utilitza la seva lírica juganera per denunciar a Déu, per criticar la humanitat, per llançar infinits versos existencialistes.

D'altra banda, cal lloar la posada en escena, simple però devastadora: una tarima amb un piano al damunt i una fina pluja incessant per aïllar encara més els personatges. I els dos intèrprets, toquen el piano, es llancen dins de la piscina formada a l'interior d'aquest, s'amaguen sota d'ell. És molt divertit veure com rellisquen, com s'adapten les paraules i els grunyits al ritme d'aquesta pluja. L'energia de la seva actuació no decau mai, ferotge i salvatge, i això que han de lidiar, sobretot l'Oriol, amb uns moviments molt marcats, mesurats per evitar qualsevol relliscada...

Cal pair-la amb gust (gaudir-la, fer-se-la seva) per arribar a una interpretació que aconsegueixi atrapar l’espectador, enlluernar-lo i deixar-lo bocabadat, reflectint en el sentit de les paraules: cap aquí és un Mot, cap allà, un Tom(b)... Els dos actors, posats a les mans de Xavier Albertí, ho aconsegueixen.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada