dijous, 14 de juliol de 2016

DEMOLITION



Demolition, cinema per a adults i no eròtic precisament, poema visual sobre la pèrdua. L'avantguarda de fer pel·lícules consisteix a fer propostes atrevides, dures i descarnades com aquesta. Si volem saber el que és el dolor inesperat i sobrevingut trèiem el cap per a aquesta finestra, no tots els viatges són bells i alegres, aquest ens parla del nostre interior, representant totes les contradiccions de l'ésser humà. Que som i perquè vivim, l'amor i el dolor....... La història: Davis és un reeixit executiu amb una vida aparentment ideal. Un matí, pateix un accident de trànsit amb la seva dona, que és la que conduïa el cotxe en aquell moment i ella rep l'impacte principal, morint com a conseqüència del brutal cop. A partir d'aquest moment, és realment quan comença aquesta història, que ens parla de la reparació del dany sobrevingut i per això ell haurà de reconstruir la seva vida.


Un nen i la seva mare, als quals coneix després del luctuós succés, l'ajudaran a entendre el seu passat i el seu futur, la demolició serà inevitable, serà necessària. Podríem entendre la pel·lícula com una realitat, o com una metàfora sobre els canvis inesperats. El seu director, el canadenc Jean-Marc Vallée (Dallas Buyers Club) i de la mà d'un gran guió de Bryan Sipe, ens sorprèn gratament amb un retrat intimista i de vegades radical de la condició humana. L'exuberància de les emocions complexes, en algun moment sonen desbordants, però totes les peces de l'engranatge mental del seu protagonista, comencen a quadrar quan comprèn el que sentia i el que sent ara cap a la seva dona.

La paradoxa del marit és, que realment no sent dolor davant la pèrdua de la seva dona o si ho sent no sap com canalitzar-lo. Per a ell, és un martiri no sentir el dolor que se suposa hauria de sentir davant un succés de tal magnitud; el fet de no poder plorar-la i amarar-se amb el seu record, és el que l´està destruint.Per a això emprendrà una reconstrucció de la seva vida i específicament de la llar conjugal, aquí la demolició serà literal i tindrà certs tocs de bon humor àcid. Trencar per començar, plorar per seguir, això és bàsicament del que ens parla aquesta proposta, que per moments es presenta en una atmosfera original i pertorbadora.

Per descomptat si calgués posar algun però o crítica constructiva, la cinta no seria la millor opció per als detractors de les produccions dramàtiques o trames un tant interiors; per contra serà una lliçó d'aprenentatge per a persones madures i interessades en la condició humana. Al final hi haurà esperança. De la part final, no puc revelar gairebé res com és natural, però si diré que contindrà emocions molt potents que giraran sobre el perdó vers un mateix; apareixent nous elements del passat que resultaran bastant sorprenents i novament inesperats. La companyia de Karen i el seu fill Chris, als quals s'acosta després del luctuós succés, l'ajudaran a afrontar la travessia pel desert i li serviran d'autocuració i expiació del dolor.


Jake Gyllenhaal (Brokeback Mountain) probablement té el personatge més complex de tota la seva carrera i el resol notablement, matisos i mirades difícils d'oblidar; actor en plena maduresa disposat ja a qualsevol paper per difícil que aquest sigui. Naomi Watts (21 grams) és una actriu extraordinària i ho demostra un cop més, les seves dues nominacions a l'Oscar saben a poc, el seu talent mereixeria major reconeixement. En el seu paper a Demolition ajudarà a Davis a superar el dol; l´amistat i la llavor d'un romanç serà el seu paper a la cinta.

Cal destacar l'aparició de Chris Cooper en el paper de sogre i cap de Davis, la relació amb el marit de la seva filla, després de la desaparició d'aquesta, es va enverinant i Cooper compleix a la perfecció amb el paper de dur.  l el més destacable de la producció, és la credibilitat que traspua tota la trama, no hi ha artificis, te n´oblides que estàs veient una pel·lícula i entres en un submón com si fos real. No obstant això no és una cinta fàcil, agradarà o no agradarà, no hi haurà mitjanies i com he dit en alguna ocasió, no ets tu el que tries a les pel·lícules, en realitat són elles les que et trien a tu.





















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada