La piedra oscura

La piedra oscura, meravellós text que signa Alberto Conejero, (Premi Ceres 2015 al Millor Autor teatral) és un excel·lent exemple del poder del teatre per explicar que en una guerra la bondat no es concentra en cap bàndol, sinó que es retira a uns llocs escollits que es troben al cor de molt pocs homes bons. El text, d'una aclaparadora subtilesa emocional, ens presenta a dos éssers humans sobre les espatlles innocents dels quals s'ha instal·lat el pes de la retorçada i complexa bastida d'un conflicte civil. Una trobada insòlita en l'íntima brevetat del vòrtex d'un remolí que irremeiablement està a punt de devorar-los. I tot i així, en la difícil tessitura del moment extrem, els dos són capaços de vèncer la desraó de la guerra inundant tot amb la llum de la seva gegantina humanitat.

A La piedra oscura centra la seva atenció en una trobada que imagina, i el situa en la infermeria d'una presó a prop de Santander, on passarà les seves últimes hores un homosexual d'esquerres custodiat per un soldat de l'exèrcit colpista de Franco, que encara no ha complert els divuit anys. Per tant la situació creada per l'autor mai no va existir, Rafael Rodríguez Rapún, estudiant d'Enginyeria de Mines, secretari de la Barraca i company de Federico García Lorca en els últims anys, va morir a causa de les ferides sofertes per la metralla, i no va ser ni arrestat ni afusellat, aquesta situació podria haver donat peu a una funció fàcil, en la qual la batalla està guanyada per endavant, demonitzar un personatge, victimitzant i lloant a l'altre, sense mesura, però no.

Afortunadament a l'autor li sobra talent i sensibilitat, i ens fa una proposta que per la seva pròpia honestedat desarma. El guarda està marcat com un jove confós en la seva orfandat de parents i educacional, i el captiu com un home que no acaba de reconciliar-se amb les seves pors, pels quals sent culpa: por per ser marica, por perquè li ho diguin, por per estimar, rancor contra si mateix per haver renunciat al seu amor amb l'única i gris compensació de no ser assenyalat amb el dit del menyspreu, i el pitjor, amb sentiment de culpa per haver deixat al seu amor sol davant la mort .Una vegada vista la funció s´entén el perquè Conejero ha inventat una situació, i límit, volia que el personatge es veiés forçat a verbalitzar aquesta por infinita de qui no accepta el que li dicta el seu propi ésser, i la no-acceptació el deixa a mercè de tothom que vulgui jutjar-lo. La homosexualitat segueix sent un llast, per més que s'hagi normalitzat en la societat occidental i urbana, potser més en forma que en fons, encara segueix costant la marginació i fins i tot la mort.

Pel que fa a la funció aquest diàleg -la Paraula per la Paraula, com ha de ser- apunta maneres pinterianes: silencis incòmodes, cops desconeguts a l'exterior, presó-presoners (dos) i la Memòria, aquesta que, es dedica a jocs sempre cruels. La partida succeeix en un hospital del nord d'un mar omnipresent i l'escac i mat és advertit i s'assimila amb resignació. Qui sembla que exercirà de botxí -Sebastián (Nacho Sánchez) - és rellevat pel seu presoner, Rafael (Daniel Grao), qui inicia la seva peripècia i el converteix en confessor sense voler-ho; en testimoni de les seves últimes hores  i amb una missió a realitzar, que dedueixo podria ser la lleu esperança que "alguna cosa" sobreviurà. El terror en la cara de qui es queda, realçat per una espurna de llum gairebé d'explosió, ens deixa amb la incertesa.

És un relat que parla de les absències, començant per la del poeta i continuant pels més de 100.000 morts enterrats a les cunetes, però sobretot incideix en la importància que persones distants en les seves posicions es trobin i descobreixen, durant la seva forçada convivència, com l’enemic pot arribar a convertir-se en un amic a través del diàleg. El jove Sebastián, que tan sols dirà el seu autèntic nom al final de l’obra, es resisteix a escoltar el presoner. Ell és allà per complir ordres, però Rafael és insistent i acaba embolcallant-lo en la xarxa de les seves confessions. El dolor, l’angoixa i la culpa apareixen fins a encomanar l’imberbe soldat, que acabarà despullant els seus sentiments en comunió amb el seu oponent. Un magnífic espectacle resolt amb una eficaç posada en escena.