MARIA ROSA

De la mateixa manera que passa amb les obres de Shakespeare, si un ha vist ja alguna versió d'un text clàssic que li ha marcat, per a bé o per a mal, no sempre és fàcil enfrontar-se a una nova revisió. Conegut pel gran públic pel reeixit musical Mar i Cel, però també per Terra Baixa, Àngel Guimerà és un dels grans clàssics del teatre català. I enfrontar-s'hi, sobretot quan les seves històries s'emmarquen en un context històric i social tan concret (finals del segle XIX), no és gens fàcil. Però Carlota Subirós supera amb nota el repte de treure la pols a la Maria Rosa i ens ofereix a la Sala Petita del TNC una versió plena d'energia, amb grans actuacions i que aconsegueix ressonar actual per centrar-se en les passions i el drama, atemporal.

D'entrada, i encara que pugui sonar a caos o indefinició, la proposta escènica de Max Glaenzel juga sense por a barrejar elements visuals i sonors de diferents èpoques, pocs i humils (què fa una rentadora en escena quan no hi havia ni inventat i la roba es rentava a mà al riu?). Encara que al principi això despista l'espectador, s'aconsegueix l'objectiu d'enviar un missatge d'atemporalitat. Així, és fàcil identificar aquest grup de treballadors precaris que fabriquen una carretera feia no se sap on ni fins no se sap quan, però que comparteixen amb tots els treballadors pobres de totes les èpoques la misèria, la incertesa i la ràbia.

En aquest context, del qual no es defuig però en el qual Carlota Subirós tampoc incideix massa, és en el qual es desenvolupa una clàssica història d'amor / odi, un apassionant i torbador joc de dualitats, una lluita entre els desgraciats nobles que valoren per sobre de tot la veritat, la noblesa i l'amor pur, i els que, en nom d'un amor boig, mal entès i possessiu, són capaços de qualsevol cosa, per horrible que sigui. Temes com la precarització laboral i el masclisme se'ns mostren indignament actuals, i tot i que el text ressona antic, el que relata no.

El magnífic treball de direcció d’actors i l’efectiva concepció dels espais en les diferents situacions que signa la directora. Gran encert en les escenes de grup, transicions impactants i una escenografia de pocs elements i força humils per potenciar la història d’uns desarrapats. Perquè d’això es tracta, d’un context que mostra la vida d’uns treballadors en una mena de campament mentre construeixen una carretera. La misèria no entén d’èpoques; la mateixa en temps de Guimerà que actualment. El contingut és el punt que ens ha fet connectar passat i present. La resta és forma, és a dir, Maria Rosa porta malles.

Subirós, doncs, s’ha allunyat d’una proposta de tesi o amb intencionalitat i ha servit el clàssic amb una estètica contemporània. Maria Rosa és una història tan bèstia, tan visceral, que li ha demanat a la directora un to diferent dels treballs que li havíem vist. Un volum i expressivitat que fan que el públic s’enganxi a la tragèdia, de la mateixa manera que la protagonista no pot evitar encendre’s quan té a prop en Marçal. El llenguatge hi va a favor, barreja de poesia i parla popular d’uns personatges amb profunditat humana.

I aquesta vigència és el que el converteix a Maria Rosa en un clàssic digne de ser revisat. Destaquen, i molt les interpretacions, que oscil·len entre les enèrgiques dels actors més protagonistes i joves (caldrà seguir a Mar del Hoyo, que fa una excel·lent creació entre la sensibilitat i la passió amb aquesta Maria Rosa, i Borja Espinosa, cada vegada millor i molt creïble en el seu humana maldat), i les matisades intervencions dels més experimentats (fantàstic novament Manel Sans, genial com sempre Lluïsa Castells i sòlid i segur Francesc Lucchetti i Jordi Figueras). Són ells, i la manera com els dirigeix i els condueix Carlota Subirós el gran encert d'aquesta versió de Maria Rosa, que es mostra molt eficaç per tornar al clàssic de Guimerà, per fer-lo proper als més joves, i per remoure les consciències de tots.