dijous, 24 de desembre de 2015

Soliloquejar amb algú




Una noia que passeja el seu gos. Miriam Marcet és la noia del gos, una persona que té por de sortir del seu espai de seguretat.
Una parella que s’ha conegut en una discoteca. Ell es Òscar Castellví, una persona normal, un noi amb cotxe que surt de festa. Ella, Maria Hernández, aparenta que només vol follar, però en realitat se sent molt sola i vol companyia, una persona que l’abraci mentre dorm.
Una noia que observa el parc des del seu llit. Mar Pawlowsky és una nena immobilitzada al seu llit que somnia jugar amb altres nens i fer pastissos.
Un personatge estrany. Ell és l’Àlex Marteen un músic que fa de trobador i catalitza tota la història.


El temps passa fins que aquest personatge estrany que ningú sap qui és ni d’on ve, es creua amb ells i els mira directament als ulls. Està sol però el veuen feliç, no té res, no vol res, però no el veuen patir. És això el que activa l’alerta i tots els personatges acabaran confluint en el parc en la mateixa nit, com atrets per un imant.
I es desferma la violència, una violència continguda en uns personatges atrapats en les seves vides, en les seves adolescències, en els seus desencisos.
Només el foc ho purificarà tot. Tornar a començar és l’única possibilitat.


La companyia El Eje és jove. Companyia sortida de l’Institut del Teatre i  formada per Maria Hernàndez, Marc Ribera, Mar Pawlowsky i Èric Balbàs. Després de presentar Cèl•lules T i Obsolescence han presentat aquest muntatge a la Seca, amb dramatúrgia i direcció de Roger Torns. Soliloquejar amb algú és una trobada nocturna de joves, sols i solitaris, que fumen, esperen, passegen el gos o surten a la recerca d’una mica d’afecte. L’escenari és quasi buit: un banc urbà i una paperera són els únics elements escenogràfics d’un espectacle on les càpsules de text s’entrellacen i es superposen i on la llum i l’espai sonor serveixen de guia espiritual. La llum, dissenyada eficaçment per Marc Salicrú i l’espai sonor, creat i executat en directe per Alex Marteen ens porten per on ells volen. Aquí el so és molt important: Marteen està present en escena, tocant, manipulant, cantant i xiulant, parlant amb un vocòder i omplint l’espai d’atmosferes musicals. És tècnic i personatge alhora, músic i ambientador.


Cal felicitar a la companyia per haver creat uns personatges tant interessants que, malgrat basar-se en clixés – si no tots, la majoria d’ells – es presenten genuïns, personalíssims i tant propers que podrien formar part dels nostres cercles habituals. En aquest sentit, destaquen les interpretacions d’Eric Balbàs i Marc Ribera, amb la parella de “kinkis” més simpàtica i tendra del parc; i de Maria Hernández i Òscar Castellví  amb el retrat més humà, dolç i alhora pervers de la típica trobada etílica a la porta d’una discoteca en una nit de festa. Als quatres actors de la companyia s’hi han unit Miriam Marcet i Òscar Castellví, a qui feia temps que no vèiem als escenaris, creant un repartiment molt homogeni d’intèrprets entregats, que defensen amb dents i ungles el text i l’espectacle.


En definitiva doncs, Soliloquejar amb algú és el retrat d’una societat ultracomunicada amb tot tipus d’aparells, programes, pantalles i xarxes, que en realitat no és més que un conjunt d’individus que cada vegada estan més sols i aïllats de la resta. Una idea paradoxal que El Eje i Roger Torns recreen amb certa fidelitat en el darrer espectacle de a companyia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada