dimecres, 23 de setembre de 2015

Psicosi de les 4.48


Hi ha autors maleïts perquè ningú els vol representar, per la seva dificultat, per la connexió amb el públic que requereixen, perquè necessiten una digestió lenta i perquè per a alguns "no venen". Entre ells, la dramaturga anglesa Sarah Kane. Tan maleïda i tan de culte que una vegada que entres en el seu univers,  és molt difícil de sortir-ne.
Sarah Kane és una important dramaturga britànica de la dècada dels 90. Els seus textos s’emmarquen a l’In-yer-face theater, que podríem traduir com “teatre sense embuts”, un teatre que busca incomodar l’espectador, burxar-lo, molestar-lo i enfrontar-lo amb temes incòmodes de la manera menys amable possible. Mark Ravenhill (de qui no fa gaire vam veure a Barcelona el seu Shopping & Fucking al Teatre Tantarantana) és un altre del seus representants més importants.


 La producció teatral de Sarah Kane però, és escassa. La dramaturga, afectada per una depressió profunda, es va suïcidar als 28 anys, uns mesos després d’acabar d’escriure Psicosi de les 4.48, el que molts diuen que és el seu text més personal. I deu ser així. Psicosi de les 4.48 ens introdueix a l’espai mental d’una dona que pateix depressió. Un text fragmentat amb un ritme impecable on assistirem als alts i baixos, els motius, les raons, els sentiments, la ràbia, la impotència, les sessions de teràpia, la fragilitat, la por, l’amor i les ganes de viure d’aquesta dona que malgrat la seva malaltia desborda una dolorosa lucidesa que desarma.


Només pel fet d'haver saltat saltat a l'arena de la valentia, d'haver optat per un text tan difícil, ple de foscor, l'últim que va escriure abans de suïcidar-se i posar-lo en escena, tota la companyia es mereix un sonor aplaudiment. No diré que és el que més em va impressionar però la poètica del text i la factura física i mental que exigeix aquest monòleg a l'actriu que ho interpreti és tan potent com el suïcidi artístic de la intèrpret que es llanci a ell amb o sense xarxa.
 El treball d'entrega absoluta d´Anna Alarcón ve molt ben acompanyat, per una il·luminació, un espai sonor i una escenografia mnimalista que, sense gaire res, permet construir les escenes de maneres diferents, trobant un cert ritme en les reiteracions d'espais o elements. És un text dur, que no permet contemplacions. 


Una feina desagraïda perquè obliga endinsar-se en un món fosc i en el que quasi no hi ha recompensa. La profunditat dels ulls d'Alarcón guanyaran en profunditat després d'aquest treball de recerca interior. A l'espectador li queda la reflexió de si és hipòcrita per acceptar una vida amb continues limitacions o si el comportament de Sarah Kane només es pot assumir des de la malaltia. Moisés Maicas, el director, va presentar un altre monòleg, (aquest cop amb Mar Ulldemolins) també corprenedor: 20 de novembre, de Lars Norén (Sala Atrium 2012). Aquell treball, que repassava els moments abans que un exalumne pretengués atemptar contra la seva escola (i que partia de material real) transmetia una angoixa major perquè si Kane pren una decisió fatal que no perjudica vitalment a ningú més, la de 20 de novembre ensenyava que l'amenaça en les escoles és invisible i constant, però això és un altre tema. 

Sarah Kane
Psicosi de les 4.48 és un espectacle commovedor i autèntic que no us hauríeu de perdre. Un magnífic inici de temporada per a La Seca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada