diumenge, 4 d’octubre de 2015

Marits i mullers


Woody Allen va disseccionar els problemes de les parelles que fa anys que arrosseguen la convivència a la pel·lícula Marits i mullers. Àlex Rigola, un dels directors escènics amb més projecció internacional, ha adaptat a Marits i mullers aquella comèdia amarga. L'estrena a La Villarroel amb un muntatge original, en què el públic, a més a més de seure als dos costats de l'escenari central, es podrà acomodar en algun dels sofàs que utilitzen els actors. Aquests mobles delimiten l'espai i gairebé són l'únic element escenogràfic.  Rigola va triomfar a Madrid el 2013 amb una primera versió de l'obra en castellà, estrenada en coproducció amb el Teatro de la Abadía. 


A La Villarroel comptarà amb un nou repartiment. Andreu Benito interpreta l'escriptor i professor de literatura (Woody Allen al film). El seu matrimoni amb la Mònica (Mònica Glaenzel) comença a ensorrar-se després de conèixer la notícia de la separació del Joan (Joan Carreras) i la Sandra (Sandra Monclús). Completen la producció Lluís Villanueva i Mar Ulldemolins, que es despleguen en diferents personatges. Woody Allen, que va escriure, va dirigir i va protagonitzar la pel·lícula, va tenir com a parella en la ficció la seva llavors companya en la vida real, Mia Farrow. El mateix any de la seva estrena, 1992, es va destapar l'escàndol de la relació d'Allen amb Soon-Yi, la seva fillastra, cosa que va provocar una agra separació de Mia Farrow. 

                     

Moltes de les obsessions del realitzador nodreixen la història: fidelitat, amistat, amor, sexe, desig, procreació i, per sobre de tot, l'erosió del temps en les relacions. Rigola ha concebut un espai dramàtic serè per guardar l'aire i el temps d'una comèdia dramàtica que juga amb les emocions com caramboles de billar. Impuls encoixinat, rodar tou i so de contacte sord. L'elegància de la combinatòria del xoc de les vuit boles en joc.Sense aquest ferm control i desenvolupament de l'intangible aquesta comèdia del desencís per parelles no tindria la densitat del que és sincer. 


Les emocions tenen tot el temps del món -i el director és un mestre- per germinar a l'interior dels intèrprets, créixer i morir davant el públic. Unes per inanició, altres de manera violenta. Verbalitzades majoritàriament, però també perceptibles en els silencis que frenen la velocitat de la comèdia en sec. La dimensió dramàtica del que no es diu, tan important en l'obra d'Ingmar Bergman --inspiració directa de Woody Allen per a la seva pel·lícula- com en la de Harold Pinter. Pinteriana Marits i Mullers? Potser no queda tan lluny aquesta adaptació del misteri del que es calla perquè és això el que domina en un text com Traïció. 


Només és un matís -com tants en aquest muntatge de subtileses-, suficient per dotar aquesta versió d'una personalitat pròpia sense rebaixar la càrrega d'humor i les seves bales d'ironia del text. El director que deixa profunda empremta en l'invisible perquè els intèrprets despleguin tot el seu talent. Magma perquè els actors estiguin magnífics sense ser -o semblar- alguna cosa més que ells mateixos. La discreció de dir-se només  Andreu, Joan, Mònica, Sandra, Mar i Lluís i atrapar al públic en les seves històries agredolces quan parlen o només escolten. 


I en aquest muntatge tots estan tot el temps amb l'orella parada, atents als relats creuats de les seves vides inventades. No hi ha personatges absents. Són allà sempre, repartits en el quadrilàter de sofàs disposat per Max Glaenzel com els convidats exhausts d'una festa en el seu declivi, quan el cansament, l'alcohol i la matinada exerceix de mantra per insospitades confessions de supervivents. La veritat que neix de la rendició de la barrera de la consciència. És un privilegi estar a La Villarroel per compartir aquest moment.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada