dilluns, 14 de setembre de 2015

El grito en el cielo


La Zaranda Teatro Inestable de Andalucía la Baja és una companyia molt prestigiada, coneguda i multipremiada internacionalment, sobretot a Amèrica Llatina. En la geografia espanyola compten amb un públic fidel que mai es perd els seus espectacles. A Catalunya són profundament admirats per la gent de l'ofici escènic, però bastant desconeguts pels espectadors, inclosos els que tenen hàbits teatrals. Ara es pot reparar això perquè La Zaranda recala al Romea, obrint la temporada del teatre barceloní fins al dia 20 de setembre, amb el seu últim treball, El grito en el cielo. Un muntatge estrenat a Temporada Alta de Girona, l'embrió del qual neix a la Biennal de Teatre de Venècia del 2014. 


D'aquí ve precisament ara La Zaranda després de realitzar un interessant taller en un antic manicomi on han representat El régimen del pienso, espectacle que al costat de El grito en el cielo significa un canvi de rumb en la companyia. Però tots dos incideixen en les bases sobre les que se sustenten els seus espectacles: una recerca constant, la consideració del teatre com a ritual sagrat, les devastacions que deixa el pas del temps i uns personatges que no viuen un argument, sinó una passió. També el repartiment presenta novetats, ja que l'habitual trio d'actors de la Zaranda, Gaspar Campuzano, Enrique Bustos i el mateix director, Francisco Sánchez, se sumen Celia Bermejo i Iosune Onraita. 


Amb 37 anys de trajectòria, el grup ha aconseguit no perdre en el camí seva condició de companyia friki, a la qual se li pot considerar fundadora del “neoesperpent”, hereu de Valle-Inclán, però amb components contemporanis com és la seva poesia escènica, la seva aversió per les modes i les tàctiques comercials, els seus textos depurats, una plàstica senzilla però colpidora i poètica i l'ús simbòlic i metafòric dels objectes més diversos. Mestres en l'ús clarobscur tan barroc com teatral, La Zaranda posa ara El grito en el cielo per aquelles persones condemnades,en el tram final de la seva vida, a romandre en una confortable i asèptica residència: un lloc poblat de desesperança per a personatges desnonats de la vida. 

Aquests personatges sense nord viuen en una estrafolària i asèptica avantsala mortuòria, "d'una clínica de referència internacional", on encara és possible somiar amb un viatge que els torni la vida, el dolor (com a part de la condició humana) i el tresor de la llibertat perduda.. Els quatre protagonistes de l´obra emprenen un viatge de retorn a la vida, al seu dolor i a la llibertat. Fugen del "confort i l'asèpsia" conscients que la vida va lligada al dolor i al risc. El plantejament terrible de l'espectacle no deixa entreveure la seva extraordinària comicitat; aquesta comicitat apareix, però, des de l'inici. 


El sentit de l'humor negre i profund de La Zaranda vessa per tot l'espectacle, presentant-nos uns personatges que ens entendreixen i diverteixen per la seva proximitat. Estimem la seva esforçada lluita per la dignitat, tot i saber-la inútil. Passió, compromís i genuïnitat defineixen a la companyia, que el 2010 va guanyar el Premi Nacional de Teatre. 
Després de 37 anys de trajectòria, deixant de banda les modes i les tàctiques comercials, les seves obres són el resultat d'una recerca constant, d'una introspecció profunda i d'un treball en comú que dóna lloc a la creació, una realitat que sorgeix com si tingués vida pròpia. La mort, les devastacions que deixa el pas del temps, la memòria són tractats amb humor i ironia sense perdre gravetat ni transcendència. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada