dijous, 16 d’octubre de 2014

Desde Berlin


40 anys de la publicació de “Berlin”, un dels quatre o cinc discos cabdals en la història del rock . Disc elegíac, disc barroc, “Berlin” va ser, recordeu per aquells que tenim certa edat, aquell monument en 10 cançons que el 1973 va posar els cabells de punta als peixos grossos de la RCA que, després de l'apoteòsic èxit comercial de “Transformer” l'any anterior, ja es fregaven les mans amb una nova col·lecció d´èxits. Error en el tret. Aviat van saber que Lady day, Caroline says o The bed -altres tants himnes a la desolació / gamma suïcida no s'assemblaven molt als hits no menys magistrals de la talla de Vicious, Perfect day o Walk on the wild side. Amb l'angoixant  “Berlin”, Lou Reed signava una obra mestra, rubricant en vinil la seva irrefrenable missió de lliurar al món  l´arquetip d'obra conceptual, aspra i tendent a l'incomprensible, almenys per als que esperant mel reben fel. 


Eren temps, encara, de reticències davant de segons quins realismes, o potser davant d'un avançat en el temps 'Dirty realism' des de la música que arribaria cinc anys després a la literatura. “Berlin”, cinc anys després del Maig del 68 destapava sense subterfugis la situació d'una parella tocada per l'esquizofrènia, la degradació personal, la violència, l'addicció drogoaddicta i el suïcidi.
¿Com es reflecteix tot això en un muntatge escènic, a carn viva, sense que fereixi la sensibilitat dels espectadors i, a més, els embolcalli en una atmosfera poètica? Borja Sitjà, director del Romea i vell amic de Lou Reed, va encarregar a Andrés Lima que portés a escena una cosa tan complexa com el relat imaginari d'aquests dos desgraciats. Lima va citar, en la distància, a Juan Villoro, Pau Miró i Juan Cavestany. Cadascú va escriure les seves escenes i les va enviar. Mai es van veure. El director ho va acoblar tot. Faltava traduir en carn, crit i llàgrima l'epopeia d'aquests dos penjats. Van aparèixer a l'escenari Nathalie Poza i Pablo Derqui. I així va néixer Desde Berlin.


Caroline i Jim són dos joves ionquis —ella prostituta i drogoaddicta, ell, un proxeneta amb brots de maltractador—, que passen de la primera trobada ingènua a la tragèdia personal quan el temps ha marcit la ingenuïtat inicial i ha desfet la parella amb els fills sota protecció social. Ni la dramatúrgia ni la direcció els ho han posat fàcil, als dos intèrprets. Algunes de les escenes, a cor, o més aviat a cos obert, creen un clima de calidesa que s'estén silenciosament per la platea.
Una altra cosa és si els fans de Lou Reed acabin de trobar que les diferents escenes del muntatge els apropen o els allunyen de la banda sonora que puguin tenir en la seva memòria musical. Que ningú no s'esperi una reproducció del disc. El muntatge guanya per la partida teatral i per la interpretació de Nathalie Poza i Pablo Derqui que —a banda de fugaces intervencions al piano d'ella, a vegades perfilada en ombra xinesa, i a la guitarra elèctrica d'ell— es lliuren en cos i ànima a reflectir amb intensitat i passió l'ascensió a la glòria i la baixada als inferns dels dos personatges.


El director i els tres autors  que li han donat format dramatúrgic als carrers musicals del “Berlin” de Lou Reed, no han pretès pas il·lustrar narrativament el disc conceptual que els inspira, ni tampoc han caigut en la temptació de convertir el seu muntatge en una mena de concert dramatitzat. Del que es tractava , era de deixar-se arrossegar per les atmosferes creades per Reed per tal de traduir-les en un grapat d’escenes punyents tan intenses i intensament desorganitzades com els sentiments i les reaccions al límit dels seus protagonistes. I ho han aconseguit de forma més que notable, amb l’ajut impagable de les esplèndides imatges videogràfiques de Miquel Àngel Raió i de l’espai sonor i els arranjaments musicals preparats per Jaume Manresa. 


Tots ells, ens proposen un viatge cap el Berlín dividit en dos per un mur brutal ( una dualitat que també guarda el seu bon paral·lelisme amb la que es mou per dins de Caroline i Jim), que serveix com a rotund paisatge d’una de les grans obres mestres de la història de la música. Ha plogut prou des del 1973 perquè els espectadors del segle XXI sàpiguen del que els parla Lou Reed. El “Dirty realism” de ficció ha mort però el seu verí està més viu que mai en la societat actual. Per això el muntatge Desde Berlin llisca com un poema visual que fa de testimoni epidèrmic d'un temps present. Magistral!!!!





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada