diumenge, 5 d’octubre de 2014

La nit just abans dels boscos


El Círcol Malda ha recuperat La nit just abans dels boscos (del dramaturg francès Bernard-Marie Koltès) és un text brutal i estrany que representa l’ànima adolorida de l’autor. Aquest monòleg violent i implacable,  també desconcerta de forma insòlita. No  pel text que és magnífic, sinó per l’experiència de la proposta tan física, vivencial i autèntica de la posada en escena. I sens dubte per aquest actor intens i formidable, sovint dolgudament outsider, que és l’Òscar Muñoz. És una obra nocturna i que, com espectadors, forçosament haureu de seguir la figura d’aquest estranger sense nom des de les dures ombres de la nit urbana. No us deixarà anar, perquè és una nit definitiva, que li suposa la darrera oportunitat abans de la confusió i la perdició completa.


La decisió de no fixar l’espectacle sobre un escenari concret és, sens dubte, un dels grans encerts de La nit just abans dels boscos dirigida per Roberto Romei. El públic –només una trentena de persones, d’altra manera seria difícil moure el grup i crear l’atmosfera que l’experiència requereix– acompanya el protagonista per diferents espais.  Primer, quan el descobreix en la penombra, mirant-lo de lluny; després, quan l’escolta, envoltant-lo; i, finalment, quan ja el coneix i pot arribar-hi a empatitzar, integrant-lo en la massa. Proximitat total i absoluta, perfectament conduïda per un únic intèrpret sobre qui recau tot el pes de l’acció, tant la prevista dins la funció com la que es desencadena arran d’aquesta. Es dirigeix directament al públic, el toca, el mira als ulls, el qüestiona, el desafia, se’n riu... trenca totalment amb la quarta paret.  De fet, només us parlarà, us parlarà una i altra vegada, i de ben a prop. Buidarà el pap de forma incontenible, us prendrà pel braç com un company de vida. I mirant als ulls i de la seva boca surt el discurs d’un de tants homes abandonats per la societat. 


 Ens toca. Un solitari, un estranger, un marginat i un diagnòstic del nostre món tan actual, malgrat el temps passat des de l’escriptura (1979), que arriba al moll de l’os tant dels més joves com dels més grans.  I ple de neguits, desplegarà idees impensables, somriurà davant vostre i encara, despietadament, us farà somriure..., potser. No ho sabeu, però us estima, i la nit que li oferiu amb la vostra presència serà certament la definitiva.
Lluny del lament, de la denúncia angoixant, de la desesperació, Òscar Muñoz i Roberto Romei creen un personatge empàtic, lluitador, agitador, tendre també.  i camina per l’amor, la mort, el sexe, amb nosaltres, els seus companys. Per al seu estranger la mort no està al final d'aquest monòleg; el seu nou immigrant brinda amb nosaltres i té forces per passar de tot i de tots els que li han ferit perquè, malgrat els maltractaments i les injustícies, no perd en cap moment la dignitat. 


Si en el muntatge de Patrice Chéreau que es va veure la temporada 2011-2012 en el Lliure de Gràcia, Romain Duris apareixia estès al llit d'un hospital, aquí Muñoz, com ja he comentat abans, ens aguaita directament al carrer. L´actor se serveix de diversos espais; així la denúncia és a plena veu en ple carrer, mentre que per parlar-nos de l'amor en to confessional ens reuneix dins de les galeries Maldà, a un passadís interior. El seu personatge sol·licita la proximitat física i l'afinitat emocional de l'espectador fent-li còmplice des de l'honestedat, fins que l'aconsegueix amb aquest brindis final a casa seva, bé com deia ell el seu “trullu” amb un regust a cervesa compartida. Seguiu-lo, seguiu-lo en la nit, sense por, fins on us porti! Imprescindible.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada