Ubu Roi

El dia que pare Ubú va deixar anar per primer cop el seu escandalós “Merd(r)a!” des d´un escenari ( el l0 de desembre de 1896, per ser precisos ), alguna cosa va canviar per sempre més a la història del teatre: les avantguardes del segle XX ( el teatre de l’absurd, el surrealisme, el teatre de la crueltat, el dada...) s’havien començat a materialitzar teatralment parlant a les acaballes del segle XIX! I amb elles, una forma de fer sagnant sàtira política (potser la més sagnant; la que no es refereix a uns personatges o situacions concrets, sinó que abasta de forma abstracta a totes les perverses malifetes a les que pot donar origen la fam de poder i control) que s’estén fins els nostres dies. Declan Donnellan, l’excepcional director de la companya Cheek by Jowl, es pregunta què en resta d’aquella capacitat de provocació del pare i la mare Ubú, gairebé 120 anys després que l’exabrupte teatral trenqués esquemes.

 I la resposta a la seva pregunta és aquest espectacle memorable en el qual Donnellan deixa per una estona de banda al seu (i nostre) estimat Shakespeare, es reinventa a si mateix, demostra un extraordinari domini d’aquells mitjans escènics de la modernitat  que habitualment són poc presents als seus espectacles (sensacional utilització de la càmera de vídeo), reafirma el seu prodigiós talent com a director d’actors no menys prodigiosos ,i, sense canviar una coma, li dona una nova dimensió al text de Jarry. Capaç quan vol  de fer-nos riure a dojo, Donnellan condueix el seu espectacle fins al llindar d’un malson salvatge imaginat per Michael Haneke.

En el marc d'un polit saló d'un pis típic de família de classe alta, d'aquells on Yasmina Reza s'ho passaria bomba executant una de les seves còmedies, se´ns mostra a través d'una càmera el que no es veu d'allò que no veiem. És a dir, aquelles estances del pis que queden sempre fora d'escena i que els espectadors intuïm que hi ha rere les portes de l'escenografia. I un cop dins de l'espai amagat, entre habitacions i quartos de bany, veiem aquell pèl púbic que queda entre els blancs llençols o la taqueta desagradable i gairebé imperceptible que algú ha descuidat a la immaculada tassa de wàter. L'avís de Donnellan és d'una obvietat que només començar podria tirar enrere. 

I és que en el més polit dels contextos, sempre hi haurà aquella petita tara imperceptible però disposada a enlletgir la bellesa que tant civilitzadament hem aconseguit en el nostre dia a dia. El matrimoni amfitrió sembla que ja ho té tot a punt per rebre els convidats a sopar però al sofà, jugant amb la seva càmera de vídeo i com si no pertanyés a aquell món, hi ha el nen disposat a oferir-nos a nosaltres, els espectadors, la part més desagradable i visceral dels nostres protagonistes amb casa d'anunci i als gerros gladiols acabats de tallar. Aquest Ubu Roi és per als que creuen que mai és tard per reinventar-se, per als que com Declan Donnellan tallen a tall amb el passat als seixanta anys i ho fan amb una energia abassegadora. Aquest Ubu Roi és per als que gaudeixen amb la mirada perversa que Haneke llança sobre la classe mitjana cultivada. 

Aquest Ubu Roi és per als que sospiten que la civilització és una fina capa sempre amenaçada pels monstres i animals que esperen el seu moment per assaltar la ciutadella del seny. Aquest Ubu Roi és per als que sospiten que l'adolescència és camp lliure per l'angoixa. Aquest Ubu Roi és per als que gaudeixen amb el terror de nova generació i les seves tonalitats de verd bilis de cambra nocturna. Aquest Ubu Roi és per als que s'identifiquen amb el teatre de la crueltat d'Artaud. Aquest Ubu Roi és per als que aplaudeixen el lliurament absolut dels intèrprets quan se'ls demana un treball que els obliga a la bipolaritat i l'extenuació mental i física. Aquest Ubu Roi és per als que creuen que el bon teatre és inesgotable.

I arribat aquest punt, ens planteja un final encara potser més demolidor: després de tants anys d’aquella estrena, potser ja no som capaços de fer altra cosa que el que fa l’adolescent fill dels Ubú: jugar una estona a la transgressió, per acabar integrant-nos del tot en les convencions i gaudir del discret encant de la burgesia amb una copa de bon vi entre les mans.