Jean Genet perfora tant en la condició humana que
s'extreu una foscor tan universal que fins i tot la comprenen i interpreten
perfectament a l'Extrem Orient, a Corea del Sud. La perversitat sense rebaixes
morals que supura Les criades es
palpa en l'adaptació del Sadari Movement Laboratory des de la primera imatge
que sorgeix d'un enorme armari tombat. La il·luminació és un treball de
delicadesa preciocista. Com ho són també el disseny de so i el de
vestuari. L'escenografia és la clau de
la concepció mateixa de l'espectacle: un armari presideix l'escena i és el
nucli de la representació. L'armari se'ns ofereix en diferents perspectives:
una mena de tàlem que mostra i oculta, i es torna teatre de titelles. És
l'espai escènic privilegiat: un espai real i simbòlic alhora.
De l´armari
sorgeix la senyora, com
una d'aquestes nines-figurins que viatjaven al segle XIX pel món civilitzat,
assistida per les seves criades. Dues gotes d'aigua de maldat que es despullen
per mostrar els seus cossos artificials de nines diabòliques. Moviments
d'autòmats que recorden l'agilitat mecànica de les pel·lícules d'animació amb
la tècnica del stop-motion. L'atmosfera grotesca-propera al terror-encaixa amb
l'estètica de les produccions torbadores dels Quay Brothers.
El treball de Sadary Movement Laboratory també té la
maldat i l'enveja de les dues germanes, que han tramat un pla per
desempallegar-se de l'amant i, sobretot, de la seva mestressa. Mantenir
l'equilibri en la vorera d'un abisme acaba significant la caiguda. El treball
de les actrius juga amb el to de la paraula però també d'un moviment estudiat,
fi, sublim, sigui en escenes sensuals (molt puntuals i molt velades, entre les
dues criades) com en còmiques (quan elles imiten la mestressa, caricaturitzant-la
i assajant el seu assassinat).
Les
criades se sentiran perdudes quan vegin que l'amant ha sortit de la presó i
que ja es deu haver conclòs que la carta acusatòria no la va escriure la seva
mestressa sino les mateixes criades. La
seva mala consciència les bloqueja i no aconsegueixen que la mestressa es
prengui el verí. La directora imagina una mestressa a les acaballes del seu
encant sexual. També les criades són entrades en anys, de pits caiguts i cul
que s'encallen, còmicament, en els calaixos de l'armari.
Però la sensualitat sap superar aquesta visió allunyada
de la bellesa i insinuar-hi el plaer. La directora proposa una mirada molt
essencial. Dues pantalles verticals de la mida d'un mirall d'armari, que
contextualitzen l'acció i les raons més fosques, són l´únic suport a més de l'armari. És aquest, d'una eficàcia absoluta.
Tot treballa a favor del
comportament i les actituds dels tres personatges. Sobta poder retratar una
maldat tant fosca amb un gest tant suau, amable, subtil. I a més,
entre l'esperpent i l'oníric s'escola un finíssim humor tan ingenu com cruel,
un humor que ens captiva i ens deixa bocabadats. Una versió essencial de Les Criades d'una meravellosa qualitat
plàstica
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada