dissabte, 23 d’agost de 2014

Los Miserables


Los miserables és un fenomen universal, un clàssic del segle XX. El mes de juliol  el públic del Liceu també es va sumar a l'aclaparadora veu de les dades i es va aixecar per aplaudir la producció controlada pel director resident Víctor Conde. Los miserables és un bon musical que aconsegueix l'impossible de traslladar el colossal fulletó de Victor Hugo a un escenari apte per a un públic massiu sense perdre la dignitat de la font. El nou muntatge del musical inspirat en la novel·la, amb motiu del 25 aniversari de la seva estrena el 8 d'octubre de 1985 al Barbican Theater de Londres. 


Respecte a la versió anterior, el musical perfecciona la fluïdesa escènica que resumeix més de 1.500 pàgines en dues hores i mitja de cançons sense fissures. De principi a fi l'espectador viatja per un torrent de àlgids èpics i emotius recessos on els personatges es defineixen com inoblidables matisos d'un drama social. Sobre l'escenari es reprodueix la força narrativa de la novel·la vuitcentista. L'individualisme dels protagonistes no pertorba el mosaic col·lectiu. Així, el muntatge espanyol compleix dignament amb l'exigència d'una de les representacions corals de tots els temps. Més de 20 actors es mouen com un de sol a les galeres, als molls, als barris baixos, a la fonda i a les barricades, per destacar alguns números. La intensitat carregada en els personatges corals els converteix en un ens viu que s'integra entre l'antagonisme dels protagonistes i l'emotivitat de les històries secundàries. 


Obra que enllaça els números musicals amb diàlegs –una referència a la grandesa operística intuïda per Puccini– per conduir el públic per una història basada en l'arravatament romàntic de l'amor, l'honor i la llibertat. Si a més neix amb l'acurada direcció original de Trevor Nunn i una posada en escena de Matt Kinley que s'inspira per a l'èpica en Delacroix, per als trets populars en Hogarth i per als socials en Millet, l'èxit està d'entrada assegurat. A Barcelona n'ha arribat una estandardització comercial, amb un decorat renovat que ara incorpora uns gairebé invisibles dibuixos de Victor Hugo amb traços estil Turner, només aprofitats en l'escena de les clavegueres de París i el suïcidi de Javert. 


Un muntatge en el qual destaca el conjunt sobre les individualitats. L'escenari sembla de sobte nu quan arriba una escena que cal defensar en solitari. Amb excepcions: la professionalitat de Gerónimo Rauch (Jean Valjean), la fràgil veu tremolosa de Talia del Val (Cosette) i la versatilitat com a comediant i cantant d'Enrique R. del Portal (Thenardier), una actuació que humanitza un espectacle que s'ajusta al mil·límetre al seu patró d'èxit. Los Miserables ja va estar a Barcelona el 2010, però l´allunyada ubicació del Barcelona Teatre Musical li va restar el protagonisme que sí que té ara al cor de Ciutat Vella i en ple estiu. 


El Liceu, a més, li prova en diversos sentits. La seva opulència connecta amb la grandesa de la narració i, alhora, fa referència a les desigualtats socials que retrata Hugo. Per al públic barceloní, almenys, té un alguna cosa especial contemplar barricades i banderes vermelles en l'històric Liceu, que tants xocs socials ha contemplat. I no només el passat influeix: el moment político-económic actual i una passejada posterior pel Raval convencen a l'espectador que Los Miserables té una vigència molt singular.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada