dissabte, 5 de juliol de 2014

elhombreVisible


Amb els espectacles de loscorderos un no sap mai molt bé per on agafar-lo perquè les seves posades en escena escapen sovint a la convenció raonable, com tot intent de retenir un recés d'aigua a les mans. Queda, però, la humitat impregnada, el color brillant, l'emoció, l'estímul procaç, l'admiració profunda i l'interrogant. Sempre l'interrogant. Aquest impacte subtil que ho qüestiona tot és importantíssim pel que fa al teatre d'investigació perquè el missatge -si n'hi ha-, ho acaba posant forçosament un mateix.
Els riscos que es troben David Climent i Pablo Molinero en el camí es manifesten aviat i sense rubor: el virtuosisme, allò críptic i la pretensió. Triple desafiament: Superar la temptació de la perfecció tècnica, apartar l'ambició de ser més llest que ningú, desistir del desig de demostrar que un ha d´alliçonar els altres. Climent juga amb tot això en un escenari on s'eleva (quan balla de forma vehement i enfervorint el mecanicisme d'aquest personatge que li toca interpretar), empetiteix (sota el reguitzell de reflexions de Fernando Pessoa i Oliverio Girondo) i fins queda sepultat (sota aquest túnel de llibres en els quals no aconsegueix trobar resposta vàlida a la seva alè vital, recurs ja una mica recurrent).


A elhombreVisible, aquest David atordit d'ell mateix i exclòs del món exterior, acovardit i obsessiu, malaltís, no defuig la mirada que el jutja. Al contrari, exposa el seu món interior de solitud infinita i de soliloqui patològic. Aquest refugi de totes les pors, inventat, no és altre que l'imaginari d'un mateix. En realitat, és aquell viatge interior al qual sovint renunciem per por de caure en la bogeria i en el patetisme, mentre anem amagant, sota algunes capes d'aire inútil, la veritat amarga del que som. I què som? Som petits monstres humans, generalment inofensius i ridículs, morts de por, que fem el que podem per sobreviure a nosaltres mateixos i als altres. Però a diferència d'aquest home visible nosaltres sortim a prendre la llum del sol i ens deixem impregnar per la seva reconfortant energia; mentre que aquest ser desolador, tan visible a les fosques i tant lluny del sol, és incapaç de fer-ho. No és un drama pertorbador l'enfrontament personal contra aquest morbo tan físic i cru? No representa la història petita d'aquest prostrat endèmic l'esquerda del nostre propi enteniment?


A loscorderos batega entre els replecs físics dels seus espectacles intenses intuïcions, espurnes punyents d'alguna veritat insondable. A mi, això, em desconcerta profundament, em persegueix. No crec que es pugui demanar més a nivell de risc teatral, en tot cas sumar la bella factura i la manera intensa de desvetllar l'espectador cap a un veritable interès. Per això no m'estranya gens que tinguin ramats d'incondicionals devots. Com empal·lideix el teatre convencional en comparació.
elhombreVisible  s’alimenta d’alguna poció màgica que el manté viu. L’home visible es diu Valentí i en acabar se’n va sense saludar, malgrat els aplaudiments.  elhombreVisible representa el sense sentit del món quan ja l’absurd s’ha convertit en quotidià i de res ens serveix ni la lògica ni la raó. A la fi la metafísica són unes xocolatines. Dada no ho hagués expressat millor. elhombreVisible és un espectacle que trenca motlles i exigeix una mirada descontaminada de clixés, perquè el més profund està a la superfície, a la pell.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada