divendres, 18 de juliol de 2014

Estripar la terra


Els actors Ricard Farré, David Marcé i Arnau Puig són molt joves però ja porten bones experiències teatrals al seu bagatge. Acaben de formar la companyia La Padrina i per estrenar-se van demanar a Josep Maria Miró, un dels dramaturgs contemporanis més prolífics, más representats, premiats i traduïts, perquè els escrivís i dirigís la seva primera obra. El títol de la peça, Estripar la terra, és una expressió pagesa, aquí metafórica, que significa remoure superficialment la terra perquè s'airegi abans de conrear-la. Hi ha una història troncal dins la qual s'insereixen altres episodis com si es tractés de nines russes, amb constants flashbacks integrats com a històries dins de la història i fins i tot amb diferents nivells temporals en un mateix moment. En un medi urbà, d'estripar la terra se'n podria dir deixar la pols sota l'estora. En un medi rural, la regeneració serveix per fer de tapadora del que no es vol dir. Aquesta relació entre urbà i rural es respira en tota l'obra Estripar la terra, una altra de les peces carregades d'intriga als quals té acostumats els espectadors l'autor d'El principi d'Arquimedes, aquella altra proposta ambientada en un club de natació i que amagava una velada acusació de pederastia.


L´obra ens mostra la relació entre dos companys de treball i el voluntari que els ajuda, a la típica casa de cultura o centre cívic dels que abunden en qualsevol ciutat catalana; amb realisme i naturalitat es desgranen els conflictes latents i declarats que es produeixen entre els protagonistes després d´anunciar-los una reducció de personal: davant d'aquesta angoixant disjuntiva, comprovem, que la reacció dels personatges es torna egoista i fins i tot cruel. Els dos suposats amics no reparen en mitjans per conservar la seva ocupació, i així es llancen a una guerra soterrada i hipòcrita d'estratagemes, acusacions, desprestigis i retrets, en una batalla en la qual el cap de turc acaba sent el voluntari, que assisteix a la guerra bruta desfermada amb una barreja d'incredulitat i desconeixement, encara que fet i fet res d'això li lliurarà del brutal linxament que li reservaven. 


Estripar la terra passa en una zona rural —cosa que li dóna certament un aire més intrigant encara—, però podria passar en un centre cívic urbà de l'Eixample, un casal de barri centenari o una associació —oenegés incloses— de les moltes que poblen la societat més pròxima, perquè allò que "estripa" l'autor és com es congria una mala relació personal i com creix una sospita d'anada i tornada entre tres personatges a qui els unia, aparentment, un estret vincle de confiança.El millor del text és que amb sobrietat i proximitat evoca molts dels grans temes de la societat post-crisi actual, en particular la d'aquells joves que han assistit a l´enfonsament del miratge de riquesa de mitjans de la década passada. L´autor ens descriu amb precisió com la crisi que ha arrasat moltes coses al seu pas (com per desgràcia, en moltes ocasions els principis) i ha deixat una societat aturada i paralitzada, endurida i desencantada que ha estat abandonada a la seva sort pels polítics , que no fa gaire preconitzaven un esplendorós horitzó de benestar. Un cop ensorrat el fràgil escenari de cartró pedra s'imposa la realitat dels tripijocs i corrupteles, de la lluita per un bé bàsic com és l'ocupació, realitat de la qual no se salva ni un virtuós centre cívic ... 


Punyalades traïdores, hipocresies, males arts, assetjament i discriminacions se succeeixen amb el contrapunt final de l'emocionant discurs que, un cop jutjat, i condemnat, el voluntari embasta a la manera d'epitafi. Molt recomanable!!!




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada