diumenge, 1 de juny de 2014

LA POLS


La Companyia Arcàdia va debutar fa dos anys a la Sala Flyhard amb La terra oblidada, un text de Llàtzer Garcia, un dels seus fundadors. Un sec drama rural que apuntava molts dels conflictes familiars que ara es desenvolupen a La pols en un entorn urbà de classe mitjana en situació precària.
A La terra oblidada  el pare es negava a parlar i això provocava una reunió d'emergència dels tres fills; a La pols l'obra arrenca amb l'oblit del germà petit d'avisar la gran que han trucat per dir que el seu pare s'ha mort. Per què el títol de La pols? Pot ser per l'afició a deixar ben lluents les copes d'atletisme de la germana gran o per l'evidència de la desaparició del pare.
Garcia retrata prou coincidències entre aquests dos espais. L'una és una família rural; l'altra es mou per una ciutat mitjana propera a Barcelona. Són grups familiars diferents, però tenen unes similituds prou reveladores: la figura paterna té un paper clau en el passat dels tres germans. El que revoluciona sempre és el fill petit, que si a La terra oblidada construeix novel·les a partir del que recorda, a La pols assegura que no recorda res i li agrada mentir compulsivament. Tots dos, però, tenen la culpa de sentir rancor cap al pare, per qui no s'han sentit estimats. 


En les dues obres els avis són les persones que han generat aquesta fredor paterna, per avarícia o per desídia, respectivament. També coincideixen els perfils de la germana gran –que han volgut ser les líders de la família però que, en realitat, no tenen un destí fixat, són inconstants– i dels germans mitjans: a La terra oblidada és la que s'ha cuidat del pare, perquè és l'única que no ha marxat a Barcelona i continua vivint a prop de la casa dels pares. A La pols, tot i que no apareix en escena, és el que ha triomfat amb una feina prometedora i una parella estable (aparentment), i la preferida per una família materna, molt orgullosa dels èxits socials.
També en les dues obres hi ha una persona convidada en la trobada dels germans. És la persona que prova de centrar el debat,la que aporta la racionalitat perquè és lluny de les rancúnies filials. De fet, és un element que oxigena i que aporta un punt d'esperança al discurs escènic. A La pols, aquests tres personatges, però, tenen una ombra que deixen apuntada en l'escena. Però, des d'aquest reconeixement, seran capaços de construir un quadre final que redimeix, davant de l'escopinada final de La terra oblidada. Són personatges que insinuen un món molt més profund que un simple esquema de personatges herois o antiherois. També les transicions funcionen molt bé a La pols, gràcies a una aportació molt ben aprofitada: la partitura de The New Raemon és un element imprescindible per narrar els canvis d'espais i els ambients que es preparen.


Si La pols és un muntatge que funciona és per tres factors inqüestionables: primer de tot, un text ben travat que creix mica en mica, deixant espai a l’espectador i als propis personatges; en segon lloc, una direcció acurada i molt precisa, que llisca amb total suavitat de la rialla gelada al plor contingut; i per acabar, i sense cap mena de dubte, una interpretació que ens deixa clavats a la butaca. Guillem Motos broda un paper que sembla escrit a la seva mida, un freak mentider patològic però incomprensiblement irresistible, que aconsegueix que l’odiem en una escena per estimar-lo a la següent; Marta Aran és una Alba tendra i sensible, que sap mostrar el que li passa per dins sense resultar massa evident (amb el seu gran moment quan revela un secret inconfessable); i finalment, a Laura López li toca defensar el paper més difícil, el de la germana que a l’inici de l’obra sembla que sigui simplement histèrica, però que al final ens acaba regalant un monòleg senzillament memorable. La pols és un espectacle que commou i que arriba al públic per tres raons ben senzilles: perquè està ben escrit, ben muntat i molt ben interpretat. Una llicó de teatre!!!







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada