FRONTERES

Aquest no és un espectacle banal, ni d’aquells d’anar a passar l’estona.  Es tracta d’una proposta agosarada en la concepció i interessant en l’execució. D’entrada pel tema escollit, el terme frontera, pel qual ha apostat com a eix temàtic Xavier Albertí, director del Teatre Nacional, aquesta temporada. A diferència d’altres obres programades aquesta és un encàrrec directe a tres autors contemporanis, l’argentí Rafael Spregelburd, l’alemany Falk Richter i la catalana Lluïsa Cunillé. Una trilogia de poc més de dues hores sense interrupció que arrossega l’espectador a concepcions i temàtiques diferents al voltant d’aquesta línia que, lluny del traç fixat i inamovible, es desdibuixa i ens submergeix en el matís irremeiablement.

Fronteres és un espectacle que fa pensar, que obre interrogants, que ens confronta amb la nostra realitat i la nostra pròpia imatge i, certament, no és un espectacle “fàcil”. L’escenografia de Quim Roy és una sàvia mostra d’economia de recursos i discurs estètic. La posada en escena de les tres peces comparteix una escenografia que té molt poques variacions d'una obra a l'altra: un marc gegantí accionat mecànicament que puja o baixa, un arbre acolorit, unes peces de fusta que fan de mur de fons i que amaguen tant una porta com un llit, una llar de foc artificial i l'esquelet de la caixa d'escenari amb els ponts, els cables i els focus a la vista dels espectadors. Una escenografia així potser també vol esborrar una frontera, la que sovint amaga a l'espectador allò que hi ha darrere d'un muntatge teatral.

La trilogia comença amb Santa Cecilia de Borja a Saragossa dirigida pel mateix Rafael Spregelburd que deixa anar a l’escenari unes quantes idees sobre l’art i el papanatisme cultural  prou eixerides com per proporcionar una estona de saludable divertiment. Tot plegat mentre Jordi Boixaderas s’amaga darrera una barba d’intel·lectual que fins i tot li permet camuflar la seva inconfusible veu, i Lina Lambert explora tot el potencial d’una espelma incendiaria. Però l’humor deixa pas abruptament al to sever del Falk Ritcher de Frontex i a la seva parella de  falsos negres tancats a un fals paradís falsament protector: Alícia Gorina s’enfronta al text de Ritcher amb el rigor que aquest requereix, però no pot evitar que malgrat l’interès del que és diu, un cert aire excessivament feixuc acabi envaint l’escenari. Situa l’acció en una mena d’urbanització nord-americana on la gent que s’ho pot permetre –rics, és clar!- viuen protegits  de totes les tempestes que afecten la societat. Comença amb l’Oriol Genís posant en marxa una font amb el mòbil per senyalar que tenen el seu propi pis, tot confort, en un lloc segur on no hi ha ni lladres ni assalts. Però això té un preu: els que hi manen no permeten saltar-se la seva llei. La història, fosca i estranya, parla d’una parella de la qual l’home, comença a escapar-se les nits per veure el món exterior i, a més, no fa res per mantenir-se a la urbanització sense cridar l’atenció.  Roser Batalla, la dona, té pànic que els facin fora. Alícia Gorina, per si el tema encara no fos prou  potent, ha canviat els rols: els de dintre són negres i els de fora, blancs. 

Finalment arriba el torn de Lluïsa Cunillé i el seu text Geografia, dirigit per Xavier Martínez. Aquesta és la peça que està més clarament ubicada en un no-lloc de les tres que conformen l’espectacle. Una carretera secundària, apuntada a l’escenari amb unes quantes franges blanques, és l’espai on apareix una parella benestant elegantment vestida i amb quatre maletes, que de seguida descobrirem que estan plenes de bitllets de cinquanta euros. Tot baixant d’Andorra el cotxe elèctric els ha fet pana, i ara es troben irònicament penjats enmig del no-res, amb una fortuna de diner negre que no els és de massa ajuda. Una cadira de prostituta de carretera permetrà que la dona s’assegui, mentre passa algun cotxe que il•lumina escenari i platea i que no s’aturararà. L’home té por del seu pare i la dona té por dels seus alumnes, ja que ella és una mestra que treballa per afició  i que es planteja tornar a l’escola pública, abans que el ministeri o la conselleria de torn retallin les classes de Geografia i Història. Llavors ell escriu una nota i l’abandona, i ella es queda sola en aquest no-lloc que és la carretera secundària i, en un deliri que potser no ho és tant converteix la platea en la seva classe, en el darrer dia del curs acadèmic. “Penseu seriosament en marxar del país” diu als seus alumnes / a nosaltres espectadors,” trieu el destí més eufònic, el que us soni millor i foteu el camp“  Quan la dona marxa és l’home qui torna, amb una bicicleta atrotinada que ha trobat no se sap on, i es troba confrontat amb una trucada surrealista per justificar que falten dues maletes, ens apropa a una família coneguda de la nostra política. No diré noms, perquè allà no es diuen i tots ens podem equivocar.

 Fronteres és un espectacle per a espectadors valents que es mereix el favor del públic pel seu contingut, però especialment per les interpretacions dels actors i actrius implicats.