dissabte, 21 de setembre de 2013

Este no es un lugar adecuado para morir


Sis actors (Xavi Álvarez, Pepo Blasco, Rosa Cadafalch, Oriol Genís, Òscar Mas i Sergi Torrecilla) desgranen una història que comença quan el jove que interpreta en Sergi Torrecilla troba el seu gos mort a la carretera dels afores del seu poble. Aquest fet i els seus propòsits d’enterrar-lo seran el pretext per desvelar-nos el relat familiar tal com el viuen respecte a ells mateixos  i respecte al poble on viuen.
I és que la història escrita per Albert Boronat (Vamos a por Guti) conté en si mateixa, i gràcies a la intel·ligent direcció de Judith Pujol (Companyia Obskené), cosa difícil d'aconseguir i de trobar: una aura màgica, estranya barreja de tristesa , malenconia i magnetisme que, al costat d'un conjunt de personatges tan patètics com deliciosos, fan d'aquesta obra un imprescindible.
El protagonista d'Este no es un lugar adecuado para morir és un jove de mirada trista que coneixem just en el moment que acaba de trobar mort a la carretera al seu gos, perdut des de fa dies. Ell mateix ens explicarà, en un aparentment desordenat relat, els seus plans per enterrar a l'animal. Seguint el seu relat coneixerem poc a poc la seva família i el seu món, el d'un poble qualsevol en què no passa res però en què la mirada dels altres, el què diran, és capaç de canviar-ho tot i, al mateix temps, tot segueixi igual. Un entorn trist i misteriós capaç d'esdevenir un personatge més de la història i influir en tot i tots. Un paisatge en què l'humor, tan necessari com improbable, prové del lloc menys pensat: el propietari de la ferreteria del poble i les seves ganes boges de compartir amb tothom la seva passió pels documentals.


Tot i que és una obra bastant coral en què de cadascú podríem ressaltar moments. espectaculars i intensos com l’escena del cotxe amb els actors Pepo Blasco i Rosa Cadafalch, o aquest pare i fill interpretat per l’Oriol Genís i en Xavi Álvarez respectivament i aquest jardí real i metafòric que el pare intenta mantenir net i que simbolitza una relació que arrenca l’alè quan sents unes paraules tan dures, sense anestèsia ni màscares que les atenuïn… El fil de la història ens el va descabdellant el personatge que interpreta en Sergi Torrecilla que combina magistralment el paper de narrador i fill alhora.
És ell qui ens porta del present al passat i, també, ens anticipa el futur amb uns marcadors temporals perfectament integrats en una línia cronològica imaginària en què queda ben palès com s’han anat construint aquests retalls d’una història que anem esbrinant.  És ell qui ens endinsa en una geografia humana plena de racons secrets i ens obre les portes d’aquests mons subterranis des de modalitats discursives tan variades com la narrativa  o la descriptiva i la força poètica amb què ens capbussen en les entranyes dels personatges. I, per descomptat, el pes que recau en uns diàlegs plens de metàfores, de paraules que costen que surtin i que per fi veuen la llum.  Diàlegs a dues o tres veus amb rèpliques i contrarèpliques discontínues que aporten dinamisme i agilitat a un text que malgrat que té moments en què se’t va clavant en les capes més profundes de la pell, també aconsegueix arrencar-te algunes rialles gràcies al to irònic que embolcalla les situacions que planteja.


Hi ha altres aliats per crear una atmosfera distesa en alguns moments. A banda del ritme tan ben jugat per la Judith Pujol i l’ajudant de direcció, Joan Arqué i de com combinen la focalització de cada una de les peces d’aquest mosaic humà, un altre dels elements que destacaria és la música de Marcel Bagès que va sonant al darrere, com un personatge més que també sent i que ajuda a abaixar la densitat de la sala en alguna ocasió o a connectar amb l’emoció que queda suspesa a l’aire. Destacaria, al capdavall, tot el conjunt d’elements escènics: la il·luminació, d’en Dani Sánchez; el vestuari, de la Giulia Grumi, o l’escenografia, d’en Víctor Peralta.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada