divendres, 21 de juny de 2013

LITORAL


Després del gran èxit d´ Incendis, del dramaturg Wajdi Mouawad, Raimon Molins ha decidit traduir, produir (a través de la sala Atrium) i dirigir Litoral, primera obra de la tetralogia La sangre de las promesas (el segueixen Bosques i Cielos) de l'autor libanès-canadenc, i que ara presenta al Teatre Romea de Barcelona.
Destacable treball el dels actors (Marc Rodríguez defensa amb solvència al protagonista mentre Lluís Marco demostra un cop més el seu mestratge) que, a partir de senzills jocs escènics, acaben interpretant a 32 personatges (en un repartiment que completen David Verdaguer, Mireia Trias, Patrícia Mendoza, Pepo Blasco i Xavier Ruano). Un dels punts forts de la proposta, al mateix temps, és l'escenografia de Ricard Prat, qui, amb una mena de dos cubicles gegants de fusta, resol hàbilment els secrets d'una història que se'ns presenta com una odissea en què hi ha intermitents salts des de la realitat al somni o a la ficció.
Wilfrid atén la trucada que li anuncia la mort del seu pare mentre practica sexe amb algú de qui no recordarà ni el nom però aquesta notícia lluny d´esfonsar-lo, el protagonista de Litoral es transforma amb aquest succés tràgic. És el pas de la infància a l'edat madura d'un personatge obsessionat amb enterrar el seu pare de manera digna, com en un símil d'Antígona, i que va acompanyat d'un surrealista cavaller artúric, que només veu ell, i que el protegeix de les pors i frustracions als quals s'haurà d'enfrontar.


La mort del pare suposa el desvetllament del secret familiar. Llavors, hi ha una presa de decisió: portar el cos del progenitor on aquest va néixer, en un viatge metafòric (el pare, tot i patir els efectes de la descomposició, es pot moure i parlar amb normalitat) cap a la pregunta pels orígens.
És una peça llarga (gairebé tres hores dividides en dues parts) amb tons molt diferents. A la primera, el focus està centrat en la contextualització. Se'ns presenta als personatges, que es justifiquen, i el ritme se´n ressent una mica. Hi ha l´esforç de posar l'accent en la comicitat del text, i es capta la força de símbols tan potents com la maleta vermella en què el pare guarda les cartes no enviades. A la segona part, doncs, és quan el llenguatge poètic, la presència de la crueltat, i les suggeridores metàfores flueixen amb aparent naturalitat, i l'èpica pren tota la seva forma. Trobem, així, magnífics monòlegs sobre la identitat, els horrors de la guerra i la necessitat de narrar el passat.
A més del pare mort que camina, i del cavaller imaginari (un mort i un somni, de la mà), un director de cinema funciona com alter ego de Wilfrid. Estan construint un relat que es creua amb les històries paral·leles que es troben en el camí. De Occident es traslladen a Orient i allà, després d'escoltar les atrocitats que expliquen els oblidats (tots marcats per la pèrdua), el grup es topa amb una dona que guarda en un sac els noms, tant de vius com de morts, que les gents han anat esborrant dels seus records. És una mena de xarxa de memòria que es dirigeix, amb ells, cap al mar obert. On tot neix i tot mor de nou.



És un retaule contemporani, èpic, de recerca d'un mateix i que té caire iniciàtic en el cas del jove Wilfrid. Cal advertir que Litoral no és Incendis, però tota gran obra com va ser Incendis, dirigida per Oriol Broggi, es mereix una rèplica com la que ofereix la no menys impactant Litoral, dirigida ara per Raimon Molins.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada