dimecres, 12 de juny de 2013

PRIMER AMOR


Qui és aquest home que jeu sobre el que podria ser una taula d’autòpsies, una tomba, un banc... només un banc?  Un tocat de l’ala, d’aquells que diuen la veritat? Un home lligat encara a la infantesa? Un disminuït psíquic amb una ment brillant? Un ximple? Potser una mica de tot. El protagonista de Primer amor és, com altres  personatges creats per Samuel Beckett, un  pobre diable que cerca dins seu de la mà d’un llenguatge en què es donen la mà  la intel·ligència i la procacitat, la filosofia i la psicoanàlisi.
Beckett era un coneixedor profund del tema i ell mateix es va psicoanalitzar per apaivagar l’ansietat que el devorava. Després, el remei va ser l’escriptura. Dolorosa per l’autor per la seva tremenda honestedat, per la seva manca absoluta de por a penetrar dins el més fosc del seu món,  de l’ànima humana.
En l’home expulsat de casa i que sobreviu en un banc d’un parc amb arbres morts i un munt de deixalles, Beckett, una vegada més, aprofundeix en la realitat dels nostres processos mentals, que no només es caracteritzen per un flux constant, sinó també pels buits de pensament. Tal era el coneixement i comprensió que Beckett tenia de la ment humana. I tal era la seva capacitat per omplir d’humor el patetisme de la vida, la tragèdia de la nostra condició. Un humor que, com no podia ser d’altra manera, ja hi era a la versió de José Sanchis Sinisterra i es conserva en la fluïda traducció d’Anna Soler.


El gran encert  de la posada en escena és aprofundir en aquesta línia, en la contraposició entre humor i patetisme.  Un humor que brolla de la innocència, d’unes observacions o reflexions que dinamiten estructures, des de la religió al sentiment amorós. La paraula al servei d’una història que converteix el protagonista en un nihilista.
Beckett i Arquillué reflexionen sobre l'absurditat de la vida social convencional i proposen com a sortida el tancament.  Per dins i per fora. Un individu jove esdevé orfe i, pràcticament a l'instant, és desnonat per habitar sense un bri d'entusiasme fins que arriba a un banc públic amb una altra criatura que li obre les seves cames, la seva casa i la seva fertilitat (en aquest ordre). I en el seu nou aïllament (la convivència i el matrimoni són ara el detonant) l'impàvid personatge gairebé trobarà la pau.
Miquel Górriz i Àlex Ollé, també presents, exerceixen com a mestres de cerimònies posant a Samuel i a Pere en contacte. La seva tasca de directors els distingeix com a creadors exquisits pel minimalisme de la proposta: en un espai neutral per la seva blancor i despullat d'artificis, en el qual tramoista, actor i escenari són un, perquè es retroalimenten contínuament, demostren una vegada més que l'teatre és vida feta de paraula, suggestió i intriga.


Arquillué posa en marxa la seva solvència àmpliament contrastada i exhibeix, projecta, modifica i programa de nou un registre ampli que recorren l'humor surreal, la reflexió profunda i el crit de repulsa intransigent. Els seus gestos són calculats i deliberadament mecànics: Ens presenta a una criatura terriblement deshumanitzada, un cadàver encara ben articulat.
Beckett, des de sota del fem empeny amb tenacitat l'herba d'aquest "amor iniciàtic". M'atreviria a dir que voldria rebolcar-se amb nosaltres en aquest fangar en què es converteix la sala durant la representació de la seva pudent obra.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada