dijous, 15 de novembre de 2012

Hamlet Machine


Recordo la primera vegada que vaig llegir Medea Material, Riba desolada i Paisatge amb argonautes i  la perplexitat que vaig sentir. Només tres pàgines sense distingir personatges, sense reconèixer l’argument, sentint el fragor de la seva poesia, el poder del seu vers i l’ofici d’un mestre de la posada en escena com  pocs en molt de temps. 
El mateix  em va passar quan vaig llegir  Quartet versió de la novel·la de Choderlos de Laclos (1782) Les laisons dangereuses. Només dos actors  donaran cabuda a diverses veus, les d´ells mateixos i les de les seves víctimes. Decadent, retorçat, torturat, trist i dolorós, l’autor pren les convencions de la narració més aristocràtica per parlar-nos de la relació profunda entre sexe i poder, entre vida i mort.
L’escriptura de Müller, arriba a la seva  culminació en La màquina Hamlet o Hamlet-Machine, sacseja  al més incrèdul. És una escriptura que succeeix, parafrasejant-lo des del meu humil homenatge :escriptura carn, escriptura sang, escriptura metall, escriptura cos.
Heiner Müler és un autor que provoca en mi una gran seducció per les imatges que em suggereixen les seves obres, i perquè les seves propostes són innovadores, valentes, carregades de simbolisme i rabiosament contemporànies. Hi ha certa teatralitat del text dur i pur que es reconeix en llegir-lo. Qualsevol coneixedor del mitjà teatral el pot sentir. És el fraseig d’energia vibrant, aixecant-se com un animal viu en fer-lo sonor. L’escriptura d’aquest tipus no requereix adherir-se a cap esquema, es torna visual sense descriure i és física sense deixar de ser gràfica. És una escriptura que fa mal, aclaparadora, que fa esclatar les imatges en la ment del lector-auditor-espectador.


Hamlet Machine és representativa d’un teatre experimental i obert, influït per Bertolt Brecht, però molt més lliure i crític pel que fa als postulats ideològics.
Müller deconstrueix la història del famós príncep danès que ha de venjar la mort del seu pare. Es tracta d’una tragèdia de gran solera en Occident, perquè  parteix del prestigiós cicle homèric: Orestes es va convertir en Hamlet i va passar de Grècia a Dinamarca. D’altres tornen a recrear el mite.
L’obra consta de cinc actes, sense divisió en escenes i críptiques acotacions. Els diàlegs es canvien per monòlegs i no s´indica cap escenari. El text es construeix com un discurs fluid que intermitentment canvia de personatge, més semblant a la llibertat de la poesia que al ordre dramàtic. Abunden las cites i referències: Shakespeare, Brecht, la Biblia, Dostoievsky, Elliot, al·lusions a frases fetes, lemes publicitaris, oracions (“el nostre crim de cada dia dóna’ns-el avui”). L’acció és paròdica i porta a l’extrem la violència que conté l’original. La crueltat es gesta en la família, cèl·lula de tot crim, i igual que al drama elisabetià, s’estén de l’àmbit privat al públic. El llenguatge utilitzat intenta abastar la màxima brutalitat i repugnància possibles. Tots els rituals socials són ridiculitzats en una projecció esperpèntica.


La meva proposta se centra en una mirada a l’Europa capitalista a on tot és objecte de consum. Un magatzem de caixes com a metàfora d’Europa on les caixes desordenades tindran símbols de les multinacionals. Darrere de les caixes s’amagaran símbols del comunisme i el socia­lisme com Marx, Lenin, Stalin, Engels i Mao representats d’una utopia que ha fracassat. En aquest magatzem els personatges agafen el que necessiten per formular el seu discurs.
Una tarima travessa l’espai i a banda i ban­da hi ha caixes ordenades. El públic entra dins d’un magatzem, i els personat­ges el van modificant a mesura que avança l’acció. L’ordre del principi, progressivament, acabarà convertint-se en el desordre més absolut. Els personatges interpel·len el pú­blic i el fan partícip del que passa a escena; increpant·lo el converteixen en antagonista reforçant el contingut de denúncia del text.
La meva posada en escena  és de gran violència escènica per això m´he envoltat d´actors: Pau Sastre, Jordi Sanosa i Andrea Portella, encara que són joves tenen prou experiència teatral i els he vist perfectament preparats per enfrontar-se a un projecte d’aquestes característiques. A més  tots tres estan acostumats a treballar d´una manera molt física i també els conec prou bé com per demanar-los una feina poc habitual en el treball d´un text.


Confio plenament en ells i sé que estan oberts a les meves demandes per molt estranyes o agosarades que semblin. El que tinc molt clar és que pel tipus de text no es pot fer des d´una visió realista i que això s´ha de traduir a nivell d´espai i en la tècnica de la interpretació dels actors. Això significa que he fet entrar a l’espectador en un espai imaginari creat per Hamlet on tot agafa un significat simbòlic i no mostrar-ho des d´una perspectiva aristotèlica sinó des de la incertesa, la irrealitat,  la confusió i el caos. 
Després d´unes quantes funcions a La Seca- Espai Brossa he d´agrair profundament als actors la seva feina perquè Pau Sastre, Jordi Sanosa i Andrea Portella ofereixen una interpretació inoblidable. Sense ells aquest espectacle no hagués estat possible i donar-los les gràcies per la confiança que han tingut en la meva proposta. Vull també agrair l´ajut i la feina de la meva ajudant de direcció Carolina Llacher i de l´ajudant d´escenografia Laura Sanz. M´han ajudat en moments difícils. I tampoc vull acabar sense agrair als antics components de l´equip que ja no hi són: Toni Viñals, Jaume Ulled com a actors, Rebeca Martín com a ballarina i Rita Noro com a escenògrafa. Sense ells segurament l´espectacle no seria el mateix. Tots plegats formem un gran equip i que entre tots hem pogut “donar a llum” aquest espectacle que es diu Hamlet Machine,  amb permís de Heiner Müller. Moltes gràcies a tots.

Andrea Portella, Pau Sastre i Jordi Sanosa


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada