Ivan Mishukov ara té vint anys i segurament passejarà pels carrers de Moscou i serà observat per la resta dels vianants com un jove qualsevol. Però ell no mirarà als ulls de la gent de la mateixa manera que ho fan ells. Segurament la por, la inseguretat que li provoqui l'home sempre estarà immersa en el més profund de la seva ànima. Només quan passi al costat d'aquests gossos podrà sentir-se a resguard. Ivan als quatre anys va fugir de casa i va estar vivint amb una gossada que li van protegir fins que va ser agafat per la policia i reclòs en un orfenat. Aquesta història és real. Va succeir l'any 1996 i el 2009 Hattie Naylor va escriure Ivan and the dogs, un text dramàtic que primer es va transmetre per la ràdio aconseguint el Tinniswood Award al millor drama original. Després va saltar al teatre amb èxit i ara ha arribat al Teatre Lliure de Gràcia per durant una setmana oferir aquesta història de misèria humana i de solidaritat animal.
L'ésser humà és l'animal més intel·ligent i desenvolupat d'aquest món, però també el més cruel. Aquesta és la reflexió que un acaba traient en veure el monòleg. Pau Carrió ha escollit aquest text dins del cicle de Memòria Europea-Rússia segle XX per explicar una història real que retrata la cara més salvatge de l'ésser humà contextualitzada en una època i una societat molt pobra i miserable. La història és terrible, a causa dels problemes econòmics de la seva mare i als maltractaments del seu pare, Ivan decideix fugir de casa. Si no se´n va ell, ells l´acabaran per abandonar. Al carrer es troba amb captaires, borratxos, nens que malviuen sota terra, drogoaddictes, i misèria molta misèria. Però també hi ha l’opulència dels grans carrers, dels restaurants plens de gàngsters, grossos i menjant sense parar. El contrast més descarnat que a ulls d'un infant encara es torna més incomprensible. Per això la salvació d'aquest nen només podia estar a l'aparició d'una gossada que acaben adoptant-lo. És la història d'un altre nen salvatge dins de l'estirp de Ròmulo i Remo, Mowgli o Tarzan. Aquests és un retrat de la animalització d'un nen per fugir dels humans i salvar així la seva pell.
L'ésser humà és l'animal més intel·ligent i desenvolupat d'aquest món, però també el més cruel. Aquesta és la reflexió que un acaba traient en veure el monòleg. Pau Carrió ha escollit aquest text dins del cicle de Memòria Europea-Rússia segle XX per explicar una història real que retrata la cara més salvatge de l'ésser humà contextualitzada en una època i una societat molt pobra i miserable. La història és terrible, a causa dels problemes econòmics de la seva mare i als maltractaments del seu pare, Ivan decideix fugir de casa. Si no se´n va ell, ells l´acabaran per abandonar. Al carrer es troba amb captaires, borratxos, nens que malviuen sota terra, drogoaddictes, i misèria molta misèria. Però també hi ha l’opulència dels grans carrers, dels restaurants plens de gàngsters, grossos i menjant sense parar. El contrast més descarnat que a ulls d'un infant encara es torna més incomprensible. Per això la salvació d'aquest nen només podia estar a l'aparició d'una gossada que acaben adoptant-lo. És la història d'un altre nen salvatge dins de l'estirp de Ròmulo i Remo, Mowgli o Tarzan. Aquests és un retrat de la animalització d'un nen per fugir dels humans i salvar així la seva pell.
El director ha donat l'oportunitat d'explotar aquest personatge a un jove actor que ha anat a poc a poc fent-se veure en el planter teatral català. Pol López va aconseguir un ampli reconeixement i una nominació als premis Butaca 2010 al millor actor de repartiment pel seu paper de Bobby a American Buffalo de David Mamet dirigit per Julio Manrique. I ara, encara que per poc temps, li ha arribat el paper que el consagra. La seva interpretació comença freda, però a poc a poc mentre el dramatisme de la història va fent efecte ell es va deixant anar. La seva transformació animal es materialitza en els seus udols i en els seus moviments, però també quan retrata la gent que es troba, per exemple quan parla com un gàngster que devora ostres al restaurant.
Pol López està sol en un escenari buit. Només hi ha sota ells seus peus una lona plàstica negra, però aquest material, simple, pobre, ho aprofita l'intèrpret per explicar diferents passatges de l'aventura: quan baixa al forat on hi ha els nens drogoaddictes, per donar forma al seu padrastre i colpejar-lo o, en una de les imatges més boniques, per córrer amb els seus gossos en total llibertat. Sens dubte una decisió molt encertada per part del director. Igual que el joc de les llums que mitjançant la seva intensitat i la seva posició van marcant els salts de temps de la història, subratllant els diferents episodis del drama.
Amb Ivan i els gossos cal agrair a Pau Carrió, mitjançant el fabulós text de Hattie Naylor, que ens recorda que tot i que anem malament, directes a la misèria, la naturalesa humana encara pot ser més salvatge. I li donem les gràcies també per donar la veu a Pol López, un actor de mirada neta i de gest veritable que al final del text ens recorda que en el fons dels ulls jeu la bondat o maldat de l'animal, depèn de si és gos o humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada