dijous, 1 de novembre de 2012

El montaplatos


Tota visita d'Animalario a Barcelona sempre provoca interès i més si al capdavant hi ha els seus integrants més mediàtics: Alberto San Juan i Guillermo Toledo, dirigits per Andrés Lima, un altre pilar del grup. L'anunci de la suspensió de l'activitat de la prestigiosa companyia madrilenya feia més atractiva l'estrena al Lliure de Montjuïc d'El montaplatos, una inquietant obra -estrenada el 1960- de Harold Pinter amb dos sicaris de pa sucat amb oli. L'expectació es va saldar amb desconcert en un muntatge que demana digestió pausada.
El nobel britànic es mou des de l'absurd a la seca denúncia de la submissió humana a un poder invisible i capritxós. ¿Què està passant aquí?, es qüestiona en un moment de la peça Gus (Willy Toledo). La pregunta se la pot formular el públic davant l'escriptura de Pinter. El text exigeix un públic pacient, disposat a entrar sense presses en el joc metafòric, fosc i terrorífic que dibuixa el dramaturg.
L'habitació on estan tancats Gus i Ben representa el món hostil i ultraviolent que hem anat construint al llarg dels segles ", afirma Guillermo Toledo. I és que Pinter, com voyeur desapassionat, observa el que li passa a la gent i ho fa utilitzant com a imatge central una habitació que aviat es converteix gairebé en una metàfora de la matriu, un lloc on sentir-se fora de perill. De fet, alguns dels seus grans drames - "The Room", "The birthday party", "The Caretaker" o aquest "The dumb waiter" - van néixer d'aquesta manera: observant què passaria amb dues persones en una habitació. Una cosa així com un gran germà minimalista.


Ens trobem davant de dos tipus que es troben en un sinistre soterrani -a penes dos llits i dues portes a una banda- i dels quals sabrem a poc a poc que són assassins a sou d'una enigmàtica organització. Ben (San Juan) és el veterà i Gus, el més inexpert i nerviós -Toledo camina d'una banda a l'altra de l'escena sense parar- que aviat comença a dubtar de tot. Per exemple, per què es troben a la cuina d'un restaurant davant les peticions de plats cada un més estrany a través d'un muntaplats, el tercer personatge.
Se n’han fet comentaris de tota mena sobre aquesta obra, i s´ha dit que és teatre de l’absurd, honestament no m’ho sembla, des el primer moment l’espectador sap on està, ja que els personatges també ho saben, i la situació no és absurda, dos treballadors que tenen per ofici l’assassinat, esperen que se’ls “mani” una ordre de feina, mentre, aquesta espera va generant un pòsit d’angoixa amb l’ajut d’un muntaplats que puja i baixa, entenent l’espectador que a dalt hi ha quins manen i a baix hi ha quins obeeixen.
Si bé en el primer tram hi ha lloc per a la comicitat, l'atmosfera es va fent més espessa i tràgica, cosa que el registre còmic pel que aposta Lima, el director, aigualeix aquesta sensació de gravetat i por. San Juan i Toledo, sempre solvents, resolen el seu mà a mà en els dos registres, tot i que en la part còmica flirtegen amb l'efectisme. La direcció de Lima també grinyola amb un final excessiu i poc d'acord amb el to sec i àrid de la resta. L'escenografia, d'un enorme plàstic negre que entapissa fins i tot les butaques del públic, ajuda a crear el clima asfixiant. Igual que uns magnífics efectes de so i llum però li va contra la sala gran del Teatre Lliure. Massa corregudes amunt i avall dels dos personatges, distàncies massa grans per a un text que demana un espai més proper i íntim.

Andrés Lima, Guillermo Toledo i Alberto San Juan

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada