dijous, 21 de juny de 2012

MOONRISE KINGDOM



Candidat cotitzat a la llista de directors més excèntrics del cinema nord-americà, que ha poblat les seves pel·lícules (Els Tenenbaum, Life Aquatic, Viatge a Darjeeling...) de personatges estranys en situacions pintoresques, Wes Anderson va ser un ferm candidat a la Palma d´or al darrer Festival de Canes amb aquesta comèdia que fa honor a la seva trajectòria. Ambientada en una petita illa de la costa de Nova Anglaterra a l'any 1965, la pel·lícula explica la història d'una noia i un noi de dotze anys que s'enamoren i s'escapen al bosc. El grup de boy scouts al qual pertany ell, el xèrif del poble i tota la comunitat es mobilitzen per buscar-los, mentre una violenta tempesta s'acosta a l'illa.
Els joves protagonistes, dos inadaptats i solitaris nois que fugen de la seva dura realitat cap a una aventura romàntica, encapçalen una llista de personatges curiosos: el cap de la tropa scout, disciplinat i estricte (Edward Norton); el seu superior (Harvey Keitel); un xèrif trist i solitari (Bruce Willis); els pares de la noia (Bill Murray i Frances McDormand), habitants d'una llar de costums pintorescos i estètica kitsch; una autoritària representant dels serveis socials (Tilda Swinton)... Un grapat de personatges, en definitiva, que es mouen amb posat seriós i hieràtic en situacions atípiques que resulten còmiques, i creen un petit món que encaixa perfectament en l'univers creatiu de Wes Anderson.
Diu Wes Anderson que admira Pedro Almodóvar perquè "tots els seus films són únics però, des del primer moment, saps de qui són". Això també es podria aplicar fil per randa a Wes Anderson. No cal veure més d'un pla de Moonrise Kingdom per saber que som en el familiar territori del director, un univers cinematogràfic en clau retropop i tonalitats agredolces que desdibuixa els contorns de la realitat a la recerca d'una emoció pura, filtrada per la sensibilitat irònica del cineasta.



A la pel·lícula, Anderson abandona el món adult esquerdat pel desencís de Viatge a Darjeeling o Fantàstic Mr. Fox per instal·lar-se en l'univers infantil de l'illa semideserta de New Penzance, on en Sam s'escapa d'un campament de boy scouts per trobar-se d'amagat amb la Suzy, que ha fugit de casa seva. Ell és un orfe repudiat pels pares d'acollida i els companys scouts , i ella es refugia en les novel·les juvenils fugint d'un món que no fa més que emprenyar-la. Junts inicien una fuga romàntica i desesperada a través de rius, pedres i corriols, com uns Bonnie i Clyde estrambòtics i tendres armats amb prismàtics i tisores en lloc metralletes.
Com és habitual en ell, Anderson sotmet la història dels enamorats a un tractament de faula irònica i còmplice, amb generoses dosis de surrealisme i un absurd que frega el cartooning dels dibuixos animats de la Warner. El miracle és que, tot i decantar-se clarament cap al manierisme més desbocat en un exercici de cinema pop gairebé de laboratori, l'emoció i l'encant s'adhereixen obstinadament a les imatges de Moonrise kingdom : la vertiginosa reconstrucció de l'intercanvi epistolar clandestí dels protagonistes, un primer petó a la platja mentre François Hardy canta Le temps de l'amour des d'un tocadiscos portàtil... L'escapada dels vailets és també l'excusa per retratar la tancada comunitat de l'illa, formada pel campament de boy scouts , una família d'advocats i una minúscula estació de policia.
Moonrise kingdom és un compendi del manual d'estil de Wes Anderson. La malenconia en el retrat de la disfunció familiar i les relacions dels adults, l'slapstick desenfadat de Fantàstic Mr. Fox que captura la rigidesa castrense dels scouts i la nostàlgica evocació de la infància hereva del cinema de Truffaut. Però per damunt de tot, és un nou exemple de virtuosisme en la posada en escena: en les composicions poblades d'objectes que expliquen els personatges més bé que l'argument, en la capacitat per dotar de significat espais únics com la casa on viu la Suzy, en la perfecció amb què la música encaixa amb les imatges com si les cançons del soundtrack s'haguessin escrit per a la pel·lícula... En definitiva una excèntrica, cruel, captivadora, emotiva i absurda tragicomèdia d'autor.










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada