INCERTA GLÒRIA

Hi ha alguna cosa en l'últim cinema de Villaronga, en aquest díptic format per Pa negre i Incerta glòria, de renúncia convertida en virtut. O de llop vestit amb pell de be. En tots dos casos, el que comença com una adaptació temperada, maquillada convenientment amb el color d'un cinema de qualité, acaba en el terreny del deliri. Al final de Pa negre, per exemple, la màscara del costumisme queia per revelar que, en veritat, estàvem davant d'una pel·lícula de monstres.

Es pot interpretar que al final de Pa negre, en què el petit protagonista abraça el seu costat més fosc, funcionava també com a al·legoria de la pròpia trajectòria de Villaronga: un cineasta radical que ara envolta la irreverència amb la vestidura d'una polida adaptació històrica. No obstant això, Villaronga acaba boicotejant qualsevol intent d'aferrar-se a fórmules més clàssiques.

Incerta glòria, adaptació lliure d'una de les obres més importants de la literatura catalana, comença precisament del costat d'una certa pulcritud. De la novel·la de Joan Sales, el cineasta i el seu equip amb prou feines s'han quedat amb una part, amb el triangle -el quadrat, més aviat- amorós entre dos amics republicans que estan al front, Lluís i Soleràs, i Trini, la dona del primer. També hi ha la Carlana, una dona que se salva del fusell al·legant que no es va arribar a casar amb l'important terratinent amb el qual vivia, i que després lluita perquè es reconegui que els seus fills sí que són legítims.

Com Pa negre, aquest és un relat ple de grisos. A Villaronga el fascina la figura de la Carlana. La dona aranya, com la defineix la pel·lícula, per mar i per aire, mitjançant la imatge -el pla detall de l'insecte teixint la seva tela- i el diàleg -així ho diuen les paraules de Solerás-. De la mà de la Carlana, Villaronga torna al tenebrós univers dels contes. La Carlana habita en un castell, apareix en un moment asseguda al costat d'una vella filosa, i finalment revela un cos que Soleràs descriu com vell. És a dir: estem davant la imatge d'una bruixa.

Lluis cau davant l'encanteri de la Carlana, a la qual desitja "muntar", com els diferents personatges insisteixen a apuntar de manera molt poc subtil. En el marc d'una desesperada guerra civil, el desig va cristal·litzant. Fins que Villaronga troba de nou les seves essències: és el pla de Lluis davant la finestra, de nit, en l´ombra, fins que cau sobre el llit i, bocaterrosa, es masturba; o el de la Carlana asseguda al seu cotxe, mentre la finestreta reflecteix el foc de la casa en la que crema el cadàver del seu deshonrat pare.

Com ja passava a Pa negre, Villaronga sap esprémer la víscera de tots els seus actors. Marcel Borràs, en el paper de Lluís, es mereix tots els premis del món. El veiem fet un sac de nervis, el múscul fibrat revestint un braç prim com una barra de pa, fregant-se la pell amb una pastilla de sabó per arrencar-se els polls. El veiem amb els ulls carregats de còlera, transformant-se de l'home noble i idealista en un llop furibund. I Núria Prims, que fa de Carlana, està tocada pels déus, amb la cara de mosqueta morta que amaga més del que diu. I Oriol Pla, que és en Juli, cavant la seva tomba sota la via d'un tren. I Bruna Cusí, encarnant Trini amb tanta delicadesa.

Però hi ha una cosa que està per sobre dels personatges. Es tracta de la misèria moral, tan tòxica com una epidèmia de pesta, tan forta com una riuada que baixa cabalosa i s'ho emporta tot per davant. Joan Sales ja va saber tractar-ho magistralment en la novel·la, i Agustí Villaronga n'ha captat l'essència. Tot està curosament destinat a empresonar-nos en aquest infern humà, en què l'autèntic enemic no són ni els fusells ni les bombes, sinó el mal que habita dins de l'individu. Tots ens utilitzem els uns als altres, tots ens traïm. I més encara quan ens trobem al límit de l'abisme, amb una pistola sobre la taula. No em queda res més a dir. O potser sí. Potser encara no he dit res. Per entendre-ho, ho heu de sentir.