dimarts, 11 d’octubre de 2016

L´INFRAMÓN



Les alertes davant la virtualització de la vida són cada vegada més recurrents no només en filosofia, sinó també en la literatura, l'audiovisual i el teatre. Sembla indubtable que el progrés tecnològic és el futur. El que ja no queda tan clar és fins a quin punt aquest avanç sigui beneficiós per a la societat. Juan Carlos Martel Bayod, que segueix amb la tendència de dirigir espectacles d'autors contemporanis i que ja es va encarregar al Lliure de muntatges com L'espera ( 2011) i Joc de Miralls (2015), es posa al capdavant en aquesta ocasió d'un aclamat text de la dramaturga americana Jennifer Haley.


En ell, l'autora planteja un univers distòpic en què internet ha estat substituït per una tecnologia que va més enllà: l'inframón, una realitat virtual que permet no només la interactuació a través d'imatges, sinó una immersió virtual dels cinc sentits. En un context en què les sensacions induïdes estan arribant a suplantar les reals, una jove detectiu interpretada per Mar Ulldemolins es dedica a investigar al senyor Sims, Papa a la vida virtual (Andreu Benito).


Aquest respectable jutge ha sabut confeccionar a l'inframón un espai sense regles, en el qual cada dia es mata, es tortura i s'abusa de nens virtuals. Un lloc en el qual deixar-se anar al plaer sense lligams ni sentiments i en què només les sensacions i la llibertat tenen cabuda. Al seu torn, una detectiu (Mar Ulldemolins) d'una institució encarregada de perseguir-los investiga la il·legalitat d'aquest regne artificial. Així i tot, la seva excessiva implicació íntima en l'afer fa que visqui en la pròpia pell, encara que sigui com a avatar (Joan Carrera), la sofisticació perversa de la ciberrealitat.


El timó de l'obra i la llum entre mons virtuals la posa Mar Ulldemolins, que manté i guanya el pols a Andreu Benito, la interpretació torna a convèncer, però que no deixa de ser part d'aquesta zona de confort de la qual ens té acostumats i que torna a funcionar molt bé a l'inframón.
L'inframón esdevé una obra futurista  que aborda els límits i les conseqüències de la part més fosca del que passa en el món virtual. Té l'encert de fer-se molts, molts interrogants. La virtualitat incentiva els comportaments il·lícits o n'és una vàlvula d'escapament terapèutica? Quines derivacions ètiques, morals i psicològiques té l'activitat humana a internet? Com se'n pot garantir la legalitat màxima, sense limitar-ne la llibertat? Viurem en el futur una vida plenament virtual.


L'inframón no és un futur tan llunyà, de vegades fins i tot podíem pensar que la realitat ja ha superat la ficció. Sigui com sigui, la dramatúrgia, si un no està avesat al món tecnològic actual potser li vingui massa de nou. Però ser capaç de desentrellar la filigrana de conceptes i de passar d'un món virtual al real i al revés en un constant viatge és el que fa que el significat de l'obra cobri una vida tan real com inventada. No hi ha temps per avorrir-se si un té ganes de pensar en tots els conceptes i preguntes que desprenen les imatges que es poden arribar a desprendre de l´obra.


Tan important o més que els actors és la posada en escena. Magnífica escenografia d'Alejandro Andújar que juntament amb el disseny de llums de David Bofarull, el disseny de so de Damien Bazin, el vídeo de Joan rodon i la programació de Proto Pixel converteixen la sala de Gràcia en un submón pervers amb una atmosfera més que adequada pel que els nostres ulls estan a punt de presenciar

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada