CAFÉ SOCIETY

No és la primera vegada que Woody Allen captura l'atmosfera del temps pretèrit. Sempre ho fa amb una gran utilització de les llums ocres i ambarines: Dies de ràdio, La maledicció de l'escorpí de jade, Màgia a la llum de la lluna ... Hi ha una parcel·la important en l'obra d'Allen rere la càmera en què la reconstrucció del passat és essencial, i sempre hi ha en aquesta reconstrucció un gran component d'invenció plàstica. Zelig seria un bon exemple.

Cafè Society pertany a aquesta tendència per l'acurada manera en que la fotografia de Vittorio Storaro ens trasllada al Hollywood i al Nova York de finals dels anys 30. Però forma part també, i això és més important, de les comèdies romàntiques més tristes d'Allen. Està en sintonia amb Manhattan, una obra mestra. L'estructura de Cafè Society -saltant de l'idil·li de la costa Oest a l'infern de la Costa Est, i esbiaixant també el relat en un abans i un després- apel·la als contrastos, com també passa amb el seu to, que va diluint l'inicial sentit còmic i celebratori d'un amour fou en una sensació general de pèrdua i desencant.

El triangle sentimental (i familiar) protagonitzat per Jesse Eisenberg, Kristen Stewart i Steve Carell esbossa sense cap subratllat el retrat entristit de les devastacions de l'amor i els somnis truncats. Més enllà del retrat bicèfal de dues Amèriques, dos estils de vida, dels quals el buscavides interpretat per Eisenberg extreu el millor de cadascú, el que perdura de Cafè Society és, com passa especialment en les seves últimes pel·lícules, la capacitat de Woody Allen per regalar moments d'alt voltatge evocador -com l´encadenat de la cara de Kristen Stewart al pont de Brooklyn, capaç de sintetitzar un esperit associat a una filmografia - i transmetre un profund sentiment de malenconia en una obra de to lleu.

Aquesta pel·lícula sobre els errors existencials, els del cor, amaga molt més del que aparenta, com de fet passa amb els treballs més valuosos i recognoscibles de l'autor de Manhattan i Bales sobre Broadway. Cafè Society és una història trista, tot i que la llum, les situacions disteses, la presència de Jesse Eisenberg i aquest punt de etèria fascinació que sap transmetre Kristen Stewart des que es va allunyar de Crepuscle ens facin pensar més en el còmic que en el dramàtic. Fins i tot la part que es refereix als tripijocs mafiosos d'un dels personatges està tractada de forma divertida.

Però hi ha un gran pòsit d'amargor i insatisfacció en aquesta nova història d'amor impossible, obstaculitzat aquí no per l'edat, sinó per la divisió de classes i la seguretat econòmica. Film de simetries trobades, Allen gaudeix enfrontant termes oposats: de LA a NY, de les piscines elegants als antres de gàngsters, de la morena a la rossa, de l'humor a la tristesa, per acabar oferint la més digna de les escapatòries dels seus somnis de seductor al protagonista.

Compon una comèdia amarga que s'eleva quan ja no hi ha sortida, al final més demorat i elegant del seu últim cinema. I, gràcies a Eisenberg, es permet el luxe de no abocar-se a la tristesa en carn pròpia. El final és molt coherent, trist i bell. La resta, amb l'esperat jazz analògic de fons, les bromes jueves, les picades d'ullet al vell Hollywood i les contrarietats de l'amor, demostra que, després d'alguns alts i baixos, Allen torna a estar en plena forma